La Mitjana
|
El parc de la Mitjana, més de 90 hectàrees de bosc de L’origen del nom Mitjana prové de les mitjanes del riu, unes
Triptic informatiu i mapa de La Mitjana en català [PDF 1,9 MB] TrÍptico informativo y mapa de La Mitjana en castellano [PDF 2,0 MB]
Activitats educatives i de coneixement de la Mitjana: Trobareu activitats per conèixer el Parc de la Mitjana, entre altres activitats, dintre dels programes: |
|
| 1- Situació |
|
Situada al nord-est del nucli urbà, limita per la banda dreta amb el barri de Pardinyes, l’antiga estació de RENFE de "El Recorrido" i l’horta de la carretera de Corbins, per l’altra banda limita amb l’horta de la Partida de Fontanet, el Camí de Grenyana i el Polígon Industrial del Segre, és un dels últims reductes de l’extens bosc de ribera que, en un altre temps, devia ocupar tota la plana al·luvial del Segre. Els actuals accessos s’ubiquen, pel marge dret, tocant a la rotonda final de l’avinguda de Pearson, en el barri de Pardinyes i, pel marge esquerre, per una desviació del camí de Grenyana, en el punt en què el canal de Balaguer abandona la canalització subterrània per anar a parar a les comportes, d'on parteix el canal de Seròs. En una regió com la nostra, que és principalment àrida, és difícil trobar un espai natural tan singular, no només perquè creix una massa vegetal poc comú, sinó també perquè, s’hi crea un microclima, que consta d’éssers, tant flora com fauna, més propis dels països humits i temperats i que evoluciona de manera independent dels circumdants. Extensió Superfície aproximada 90ha. Gestió La gestió de la Mitjana, avui dia, correspon a l’Ajuntament de Lleida. FECSA, l’empresa originaria que era propietària d'aquest espai, va fer la cessió d'usos indefinida, a l'Ajuntamet, l’any 1986. La Mitjana conserva una de les superfícies de bosc de ribera més extenses i millor conservades de tota Catalunya, sent un lloc d’hivernada, cria i repòs de nombroses espècies d’aus aquàtiques. El Pla d'Ordenació de la Mitjana defineix àrees amb diferent nivell d'usos i d'interès per la conservació: -Àrea de reserva natural -Àrea d’interès naturalista -Àrea d’ús públic La Mitjana està catalogada com a Zona Humida per l'Inventari de Zones Humides de Catalunya. També compta amb una protecció municipal, emparada per la legislació urbanística, quan va estar declarada, l’any 1979, àrea d’interès natural i, posteriorment, Parc d'Interès Natural en el Pla General Municipal (PGM) de Lleida (1992-2015). Les diferents actuacions queden regulades per l’article 324 relatiu al capítol sisè (Àrees d’interès natural) del títol sisè de la Regulació del sòl no urbanitzable del PGM de Lleida. L'Ajuntament de Lleida realitza la gestió de la Mitjana amb l'objectiu de compatibilitzar l'ús públic del parc amb la conservació dels seus valors naturals. Per això, compta amb un programa d'educació ambiental ampli per tot tipus de públic, un centre d'interpretació del Parc i un equip d'educadors que organitzen activitats i visites guiades. També contracta una empresa que s'encarrega del manteniment: neteja diària dels camins i cursos d'aigua, manteniment de la vegetació, eliminació d'espècies autòctones, vigilància, etc. |
|
2- La vegetació |
|
En el bosc hi trobem tres estrats típics: arbres, arbustos i herbes, amb la seva fauna associada. Per les condicions del bosc de ribera, l'estrat herbaci és el menys desenvolupat. El bosc varia depenent de la proximitat a l’aigua i de la fondària del sòl, trobarem molt pròximes, comunitats ben diferenciades com la salzeda i la verneda, o l’omeda i el tamarigar. Als llocs on l’aigua corre o aflora a la superfície, el bosc ens donarà pas a comunitats herbàcies com els canyissars o les jonqueres. La vegetació de la Mitjana, ha anat canviant per diferents motius, la majoria produïts per l’home. Com per exemple, la construcció de la presa, produint-se un embassament de l’aigua que dona lloc a una zona humida d’origen fluvial. El primer efecte, que es va produir al pujar el nivell del riu, va ser el d’inundació dels antics marges dels cursos naturals del riu, trobant, així, punts de sedimentació dels materials transportats, mentre que en altres zones es va produir una erosió dels materials primitius dels marges, fent aparèixer uns braços laterals. L’extracció d'àrids, des de principis dels anys 50 fins a l’actualitat, també va provocar variacions prou significatives, com la formació de basses de diferents mides que s’han emplenat per la filtració freàtica i els muntijols d'arena i restes de les extraccions que s'observen en algunes zones. La flora és molt heterogènia, ja que, juntament amb les espècies pròpies de la vegetació de ribera i d’indrets humits que forneixen els estrats arbustius i herbacis d’aquests boscos, n’hi ha moltes d’altres que no tenen res a veure amb la singularitat d’aquest espai. Tenim una flora ruderal, present en els ambients fluvials, a més a més, s’ha de tenir en compte que en el temps que la Mitjana era gestionada per FECSA, aquesta va plantar algunes espècies al·lòctones que s’han adaptat força bé, com poden ser: Elaeagnus angustifolia, Robinia pseudoacacia, Platanus hispanica, Acer negundo, Lonicera japonica, etc. En el bosc de ribera, la vegetació més àmpliament representada, és l’albereda continental (Rubio tinctorium, Populentum albae), on pot arribar a formar un bosc força atapeït amb un sota bosc ben desenvolupat d’arç blanc (Crataegus monogyna), sanguinyol (Cornus sanguinea), roses (Rosa sp.), fenàs de bosc (Brachypodium sylvaticum) i dulcamara (Solanum dulcamara), a més les plantes al·lòctones ja mencionades. En les parts més elevades i eixutes, generalment constituïdes per graves i còdols, el bosc de ribera no s’hi fa perquè necessita una humitat constant. Així que hi trobem bosquetons de tamarius (Tamarix canariensis), que amb les seves arrels entre els còdols arriben fins a la capa freàtica. Aquests bosquetons es caracteritzen per ser florísticament pobres. Poden destacar la cesquera (Saccharum ravennae), sisca (Imperata cylindrica) i làbellatge fascicular (Andropogon ischaemum) Envoltant al bosc de ribera, en la zona més exterior, s’hi fan les bardisses de ròdol (Rubus ulmifolii-Coriarietum myrtifoliae), les quals formen un mantell marginal. Les comunitats aquàtiques i hidròfiles, trobades en els fondals i llocs on s’han extret àrids, on s’han format tolls d’aigua, la vegetació és helofítica i presidida pel canyís (Phragmites australis), boves (Typha angustifolia, Typha latifolia), l’escaiola d’aigua (Phalaris arundinacea), el romàs (Rumex conglomeratus), la salicària (Lythrum salicaria), etc. En els llocs, on el sòl roman humit durant molt temps i la dessecació no és molt llarga, hi podem trobar jonqueres de capferrat (Cirsio monspessulani Holoschoenetum vulgaris), jonc boval (Scirpus holoschoenus), trèvol blanc (Trifolium repens), jonc petit (Juncus articulatus, Juncus subnodulosus), el lletsó d’aigua (Sonchus maritimus, subsp. aqualitis), etc. En l’interior de la bassa, podem trobar la vegetació hidrofítica que queda reduïda a miriofílum (Myriophyllum spicatum). En els llocs, una mica més secs i assolellats, apareix el canyissar associat a corretjola, o la bardissa amb roldons. Quan aquestes zones assolellades són una mica més humides i lleugerament salines, s'estableix el bosc de tamariu. En les depressions del terreny, on està pròxim el nivell freàtic, s'estableixen les jonqueres, quan la zona és una mica més seca, el fenal. En els llocs, molt influïts per l'home, apareix l'associació de vallico i altres males herbes, com el cardo mariano i l'ortiga en els més humits. En els codolars, de la vora del riu o de les zones de grava procedents de les excavacions humanes, es troba l'associació Andryaletumrausinae. A les ribes del riu, dels braços d'aquest i de les antigues séquies, es troba l'associació de gram d'aigua. Dins l'aigua, ja sigui corrent o submergida, hi ha el Potamogèton. |
|
3- La fauna |
|
La Mitjana ofereix un hàbitat ric i divers per nombroses espècies de fauna que troben refugi i aliment a les bardisses, entre la fullaraca o a les zones amb aigües poc fondes on creixen les plantes aquàtiques. La grandària i bon desenvolupament de la massa forestal, fa que la Mitjana destaqui, per la presència d'ocells forestals i d'aus aquàtiques migratòries, així com per l'abundància de mamífers i, especialment, de ratpenats forestals. Però cal alertar també, sobre la degradació de la comunitat faunística més lligada a l'aigua, amb peixos exòtics introduïts per la pesca, o el declivi continu dels amfibis per la manca d'espais de reproducció adequats. A la Mitjana es realitza un seguiment dels ocells, mitjançant estacions d'anellament que, conjuntament amb els censos, ha permès detectar més de 130 espècies diferents.
|
|
4- Orígens |
|
Les mitjanes són illetes fluvials de formació més o menys recent, típiques del curs baix dels rius madurs. N’hi ha de dos tipus: unes situades dins del llit del riu que s’han format per acumulació de sediments fluvials; mentre que les altres són a les zones dels marges, isolades, per l’excavació erosiva de braços fluvials secundaris. La seva existència, forma i dimensió, varia contínuament, tant per causes naturals, ja siguin riuades, estiatges, migracions laterals de la llera, etc.; com per la influència humana, ja sigui de manera directa com indirecta, com pot ser el cas dels embassaments, derivacions de cabals, extracció d’àrids, canalitzacions, destrucció o substitució de la vegetació natural de la ribera, etc. En l’època que no hi havia les rescloses, el riu inundava la zona de la mitjana cada primavera i tardor, ja que les crescudes es produïen de forma regular i repetidament impedint, així, l’entrada de la influència humana. La inclusió de les rescloses i derivacions de cabals, han fet més imperceptibles les crescudes estacionals i cada cop més improbables les riuades, influint en l’ocupació de les ribes dels marges per l’home. Avui dia, barris, zones industrials, camps de conreu i vies de comunicació, ocupen antics arenys i riberals del Segre, mentre que quasi totes les mitjanes marginals han estat transformades en productius camps amb diversos cultius d’horta. En 1913, es va construir una petita resclosa de derivació de cabals cap a la central hidroelèctrica de Serós. Així, es va transformar en una zona potencialment inundable i va impedir, per llei, l'assentament humà. Es tracta, d'un paisatge riberenc resguardat de les activitats humanes. La Mitjana, respecte a la zona del seu entorn, disposa d’unes condicions ambientals privilegiades degut a les característiques dels seus sòls i la lliure disposició d’aigua en totes les èpoques de l’any. Aquestes circumstàncies li proporcionen una enorme capacitat d’autogeneració de la vegetació natural, la qual cosa li assegura una alta potencialitat faunística. |
|
5- Història |
|
La seva història està lligada als diversos i successius esdeveniments que han conformat la vida de la ciutat. Els documents que trobem més antics, on es pot observar l’existència de la Mitjana, son: el plànol de la batalla per la plaça forta de Lleida (1643), dibuixat per Berne de Gainza i un altre gravat del 1644 de les tropes castellano-aragoneses, dibuixat per C. Vercellino, es pot observar que existia, al marge esquerre del riu Segre, 5 mitjanes, dues de les quals corresponen a la Mitjana de Grenyana. També és representada l’anomenada “illa de Mallorca”, una mitjana gran, situada davant de la ciutat, que va persistir com a illa fluvial, des del s. XII al s. XVIII, sobre la qual hi havia edificat un extrem de l’antic pont de pedra que comunicava la ciutat amb el popular raval de Cappont. Posteriorment trobem, un plànol del setge de 1810, dut a terme per les tropes franceses d’Aragó, dibuixat per A. Tardieu; un mapa de Lleida i les seves rodalies, del 1825, dibuixat per Gombault; un plànol de la plaça forta de Lleida i les seves rodalies, del 1851, dibuixat per I. Sierra i un plànol, de 1869, de la ciutat de Lleida dibuixat per V. De la Torre. Aquests documents demostren l’existència d'illes fluvials de diversa grandària aigües amunt de l’areny de Magdalena. Un plànol, del 10 de maig de 1889, realitzat pel pèrit agrícola P. Navarro i anomenat “Sot de la Mitjana Gran de Grenyena”, mostra les formes i dimensions exactes d’aquesta, a més a més, d’indicar els tipus d’arbres que hi ha a la zona. En el 1900, la part alta de la Mitjana, era de propietat particular i el seu ús era principalment de pastures, conreu i arbrat. Les parts més baixes, eren de propietat comunal, solien ser les inundades, dificultant l’agricultura, però es realitzaven altres activitats com: pastura, l’herbei, la llenya, la caça, la pesca, recol·lecció de bolets, de boga, de canya, de vímets, etc. En 1905, la Paeria atorgà a la “Barcelona Traction Light and Power Company Limited” un permís per derivar 20 m³/seg. de les aigües del Segre, mitjançant la construcció d’un assut situat aigües avall de la ciutat, al sot de Fontanet. El 1912, “La Canadenca”, nom popular amb el qual es coneixia a l’empresa hidroelèctrica, comença les obres de l’assut que es construeix aigües amunt de la ciutat en el sot de la Mitjana Gran de Grenyana, s’acaba el 1914 i deriva un cabal de 60 m³/seg. cap a la central hidroelèctrica de Seròs pel canal del mateix nom. El 1929, el rei Alfons XIII, de camí cap a l’Exposició Internacional de Barcelona, visità les obres de “La Canadenca” i tan satisfet va quedar, que atorgà un privilegi a la companyia, fent-li donació dels terrenys públics dels marges ocupats per l’embassament. L’abril de 1938, durant el setge de Lleida, les tropes republicanes, en retirar-se de la ciutat, dinamiten els ponts i obren comportes, el cabal del riu disminueix per damunt de l’assut i augmenta al davant de la ciutat. Tot seguit els republicans es parapeten emboscats a la riba esquerra del riu, es construeix una filera de “bunkers” o nius de metralladora, davant dels guals, al ser llocs de poca fondària faciliten el pas de tropes i vehicles. A l'acabar la guerra, la situació precària amb què queda la ciutat, provoca que la gent cerqui recursos per subsistir en la Mitjana, provocant un desgast de la flora i fauna silvestre. En el 1951 “La Canadenca” passa a ser “Fuerzas Eléctricas de Cataluña Sociedad Anònima (FECSA)”. Aquesta, per tal d’obtenir un benefici forestal, a més a més del que donen els hidroelèctrics, neteja una part de la zona no inundable per les crescudes naturals i es fan plantacions per l'elaboració de fusta, de xops i àlbers. En el mateix temps, hi ha una crescuda dels barris de Pardinyes i de Cappont, formats, principalment, per treballadors immigrants des de les comarques deprimides de Catalunya i Aragó, arriben inclús de molt més enllà. Els pobladors d’aquests barris, i altres barriades de classe baixa, utilitzen les vores del riu i les mitjanes, com a zones d’esbargiment popular o com a lloc on aconseguir un suplement econòmic o alimentari. En la mateixa època, hi ha un gran creixement urbà, creant una incipient indústria de la construcció, iniciant-se en la Mitjana, zones d’extracció d’àrids. A partir de la dècada dels 60, que continua el boom immobiliari, s’instal·la en la Mitjana una empresa dedicada a la venda d’àrids i la fabricació de peces prefabricades de formigó, realitzant al seu voltant, unes excavacions de grans dimensions, fent desaparèixer importants extensions del primitiu bosc de ribera i deixant en el seu lloc unes enormes basses, rodejades de terreny estèril. També realitza altres alteracions com l’obertura de camins i anul·lació d’un braç fluvial. Per altra banda, FECSA, per assegurar-se un cabal més regular, sobretot en èpoques estiuenques, excava el canal auxiliar o de Balaguer, fent importants desperfectes en la vegetació i modificant la topografia del terreny, del marge esquerre. Totes aquestes accions, juntament amb la creació del Polígon Industrial del Segre, fa que es produeixin abocaments de residus industrials líquids, evacuats a través de la clamor de Cervià o del Torrent de les Canals, generant una zona de pudors i sorolls. A finals de la dècada dels 70, es comença a generar una consciència ecològica que reclama la protecció, conservació i recuperació de la Mitjana, enfront d'accions com: tales i extracció d’àrids i demana plans d’actuació de modificació de l’amplada de la llera, que fan témer seriosament per la pervivència de la zona. S’inicien campanyes de premsa reivindicant els seus valors ecològics i paisatgístics, també es destaquen els usos educatius, científics i d’esbargiment, per aquesta zona semi natural. En la dècada dels 80, l’àrea d’Urbanisme de l’Ajuntament de Lleida, aprova un Pla Especial de Protecció, en el qual queda definida la Mitjana com a “Zona d’Interès Natural”. El ICONA gestiona una figura legal de protecció contra els caçadors furtius, declarant-la “Zona de Seguridad”. L’any 1985, l’Ajuntament aconsegueix de FECSA, un conveni de cessió d’ús, per un període de 99 anys. En la primavera de l’any 1989, les entitats implicades en les anteriors campanyes de reivindicació i algunes de noves, organitzen unes “Jornades Verdes sobre La Mitjana”, per difondre els valors i la problemàtica de la zona entre la població i sensibilitzar als polítics. A l’estiu del 1990, l’Ajuntament de Lleida aprova un projecte de recuperació ecològica i s'inicia la recuperació com a Parc d'Interès Natural, amb l'objectiu de conservar els valors naturals de l'espai i potenciar l'ús públic de la població. |
|
6- Anecdotari |
|
A continuació, s'expliquen diferents anècdotes que han acompanyat al riu Segre al llarg del temps. L'any 49 a.C, durant el setge d'Ilerda, les tropes cesarianes van construir un pont de fusta i, aquest, va ser destruït per una riuada primaveral. Amb l’arribada de Juli Cèsar, no van tenir temps de reconstruir el pont de fusta, i, per la ràpida retirada de les tropes pompeianes, es van veure obligats a fer modificacions. Van llençar carretades de grava i de còdols per tal de facilitar el pas immediat de la cavalleria i, posteriorment, de la infanteria i de la intendència. Prop d'on ara hi ha la fàbrica de cervesa Sant Miquel, va existir, des de l’any 1162, el convent/hospital de S. Llàtzer, dedicat a la cura dels leprosos. Els molins de Cervià daten de l’època musulmana. Van començar a funcionar al segle XI com a molins fariners. Dels dos molins, el de baix sempre va romandre fariner fins a l'any 1920. El molí de dalt, a partir del segle XVI, va compaginar diversos i variats usos, tals com olier, bataner, vernisser, etc., fins que es va tancar a finals del segle passat. Tots dos van ser restaurants a final del segle XVII per la Paeria. Esporàdicament, el molí de baix va tornar a la seva activitat en la Guerra Civil, també va ser utilitzat per moldre garrofes i carbó. En els seus darrers anys de vida, per allà el 1960, l'ús principal era serrar blocs de pedra per la Industria Marmolista S.A., realitzant lloses ornamentals. Cap a finals del segle XVI, el bisbe, amb la finalitat de protegir les seves terres de les riuades constants del riu, va fer construir un gran dic de pedra per a la seva contenció, prop del lloc on hi havia els molins de Cervià. El resultat fou el desplaçament cap al marge dret del riu i, quan es van produir les riuades del 1595 i 1617, les finques del bisbe es van salvar, però les cases del carrer major, incloent-hi la Paeria i la plaça Sant Joan van sofrir grans desperfectes. En la guerra dels Segadors, durant el setge a Lleida, el 1644, les tropes felipistes van construir un pont de barques i un petit fortí, per defensar el pont i controlar el seu pas. Durant la construcció del canal de Seròs i de l’assut de les comportes, 1914-1942, els encarregats de supervisar la feina i mantenir l’ordre, eren els sobrestants canadencs, els quals anaven vestits iguals que uns “cow-boys” a cavall, amb barret americà i revòlver. Alguns d’aquests havien estat treballant, anteriorment, en la construcció del Canal de Panamà. El 1938, després de l’ocupació de la ciutat per part de les tropes franquistes, les tropes republicanes, atrinxerades al marge esquerre del riu, utilitzaven el canal de Seròs sec, com a carretera per la qual circulaven tropes i vehicles, així evitaven el foc enemic. A partir dels mitjans dels anys 40, les classes populars van utilitzar la Mitjana com a zona de bany. Aquest ús va anar decaient quan es van inaugurar les Basses d'Alpicat, en els anys 60, i també, per l'increment de la contaminació del riu a conseqüència del creixement industrial de la zona. La caça i la pesca, tant legal com il·legal, han estat sempre presents en la Mitjana. En 1947, es van pescar les últimes anguiles; cap a meitat dels 50, es cacen les últimes llúdries i, en els inicis dels 60, es pesquen els últims crancs autòctons. En l’any 1680, apareixen les carpes i els carpins; en el 1880, apareixen els gobis; en el 1910, es troba el peix gat i els gardins; en el 1921, apareix el peix mosquiter o gambusia; en el 1949 apareixen els llucis i en el 1955 el “black-bass”, “truita” o perca americana. A finals dels anys 50, a prop del camí de Grenyana, es va trobar el cadàver d’una serp de 4m, la qual cosa va donar origen a moltes històries i histèries sobre la fauna de la Mitjana. Es tractava d'una pitó, que algun lleidatà que havia tornat de treballar a la Guinea Espanyola, havia adquirit il·legalment quan era petitona, aquesta no havia suportat el fort hivern de Lleida. L'hivern del 1974, es van començar a veure les gavines vulgars o “rialleres”; la primavera del 1980, apareix una solitària llúdria; en la tardor del 1982, després de la riuada, apareixen moltes serps per les ribes i per l’horta, es va tractar de les inofensives i mimètiques cobres “escurçoneres”. Buscaven un nou recel per hivernar, ja que havien estat tretes dels seus caus sobtadament, per la pujada de l’aigua. També hi havia alguna serp de Montpeller, de color ver i, quasi, 2 metres de llargària. En la primavera del 1984, es detecten els primers crancs americans i, en el 1990, és avisat un pelicà. En l'última època de la dictadura, fins als inicis de la transició política, alguns sindicalistes locals de CCOO, havien realitzat reunions dominicals clandestines a la Mitjana, tot fent veure que passejaven. En 1975, s’instal·la a la Mitjana, un jove asturià que era ex-llenyataire, ex-miner i jubilat per silicosis. Es deia Jaume, vivia sobre uns turonets d’arena en una barraca camuflada i una mica soterrada, on disposa d’un hort, un pou i una bassa, tot voltat per una mimètica estacada de saulics i canyes que feia invisible el conjunt. Tenia una petita ràdio, gràcies a la qual s’informava del que passava al mon. Es desplaçava per Lleida en bicicleta. La riuada del 1982 no va fer fora al Jaime, però els enfrontaments amb les nous ocupants de la zona l’obligaren a buscar un nou assentament. En el 1981, hi ha uns forts enfrontaments entre els caçadors furtius i els ciutadans, que els hi recorden que estan infringint la llei. El 1985, els campaments gitanos, abans temporals, disposats en el camí de Grenyana, es converteixen en un assentament únic i permanent. També, en el mateix any, un enginyer de canals i president de la Federació Catalana de Piragüisme, va voler convèncer a les institucions locals, autonòmiques i estatals, que s’hi gastessin 100 milions per construir una pista olímpica de regates. Aquest projecte suposava desviacions del riu, construccions de dics i la pràctica desaparició de la Mitjana. |
