Les adoberies a la ciutat de Lleida

Durant l’època feudal a principis del segle XIII les adoberies a Lleida formaven un petit complex industrial. Les adoberies de la nostra ciutat són les més antigues que es conserven en perfecte estat a Espanya. Un dels atractius de les adoberies de Lleida i un tret diferencial de les altres adoberies de Catalunya es que encara conserven el sistema de proveïment d’aigua original, això genera un estat d’humitat que dificulta les tasques de conservació.

Les adoberies de Lleida estaven situades a la vora dels arenys del riu Segre i el Noguerola i la sèquia d’Alcarràs, per tal de poder disposar d’aigua i poder abocar els seus residus. Antigament les adoberies ocasionàvem moltes molèsties a la població ja que els seus residus ocasionaven l’embrutiment de l’aigua, olors i mosques, per aquest motiu es situaven lluny del casc urbà i prop dels riu. En el cas de Lleida es situaven on avui en dia es troba el carrer Rambla Ferran.

Amb relació amb el treball de la pell a la ciutat de Lleida cal destacar que durant la segona meitat del segle XII el 42% dels treballs coneguts a la ciutat estaven relacionats amb la pell:

-          Els que compraven i venien la pell (pellissers), 15%.

-          Els que transformaven la pell en cuir (blanquers, assaonadors i aluders), 20%.

-          Els que feien objectes diversos (sabaters, guanters, bossers, corretgers, etc), 45%.

Durant l’edat mitjana (1429) es  produeix una disminució dels treballadors dedicats a la transformació de la pell sent el 6,3% de tots els oficis. Tot això va seguir pràcticament igual fins a la industrialització a finals del segle XIX.

Remull, encalcinat i desencalcinat o alum

La primera part de la transformació era la de assecar la pell i netejar-la mitjançant diferents remulls d’aigua i tallades. Un cop s’havia acabat aquest procés eren lliurades al calcinaire que les tractava en aigua i calç per poder extraure el pel i la carn que havia quedat adherida mitjançant el raspat. Posteriorment s’introduïen a una bassa amb una solució aigua i excrements animals, això es feia amb l’objectiu d’eliminar la calç que quedava del procés anterior i així deixar-les preparades per a l’adob. Tot aquest procés solia durar aproximadament un any.

L’adob

L’adob es el procés en que la pell es transformada en cuir. Desprès d’aquest procés la pell es torna resistent a la putrefacció, augmenta la resistència a la temperatura i agents químics i es torna mes flexible i suau.

Es podia fer mitjançant diferents sistemes: adob minera, vegetal o amb oli. En un mateix complex podien ser emprats els diferents sistemes.

El procés consisteix en submergir les pells en uns clots plens d’aigua i altres elements (en el cas de l’adob vegetal era escorça de pi). L’objectiu d’aquest procés es que aquesta dissolució travessi el gruix de la pell i quedi adobada i convertida en cuir. Una vegada s’extreia les pells dels clots eren escorregudes i es deixaven assecar. Aquest procés podia arribar a durar un any.

Font: PAYÀ, X.; (2010). Les adoberies d’època feudal a la ciutat de Lleida, Revista d’Arqueologia de Ponent, nº20 Pàgs. 27-92. Universitat de Lleida