Punts singulars
| Informació general |
El riu al seu pas per Lleida | Punts singulars | Recursos didàctics | Propostes lúdiques |
Plànol del Riu Segre
| 3- Ermites |
| 3.1- L'ermita de la Mare de Déu de Butsènit |
|
L’ermita de la Mare de Déu de Butsènit, data del temps de la reconquesta de Lleida, l’any 1149. La tradició narra com, en apropar-se els sarraïns a aquestes terres, els cristians amagaren la imatge perquè no fos profanada pels infidels. Passaren uns quants segles fins que Lleida tornà a ser cristiana. Un bon dia, un pastor es va fixar que un dels seus bous, en lloc de pasturar, s’entossudia en furgar la terra, i en apropar-se es va trobar que emergia de la terra part d’una bella imatge de la Mare de Déu. El 1495, en aquell mateix lloc, es va edificar una capella per venerar-la, on es va conservar la imatge fins a la seva desaparició durant la guerra dels Segadors (1640-1652). La família repobladora de Butsènit, es creu que va marxar durant la conquesta de València, el 1238, fins que l’any 1300, un valencià amb cognom Butsènit fundà un edifici per a la conservació i el culte del santuari que ja existia. Els diferents conflictes bèl-lics van causar la destrucció de l’ermita i les imatges de la Mare de Déu. Se sap que els residents, de la torre de Butsènit, tenien el privilegi de retenir durant tres dies els malfactors que passessin per allí. Una altra referència, datada de març del 1483, és que el Consell de la Paeria prohibí els pelegrinatges a l’ermita a causa de la pesta que flagel·lava la ciutat i com a mesura per tal d’evitar la seva propagació. L’any 1657, va ser esculpida de nou la imatge de la Mare de Déu, feta de policromat, com l’anterior, i és aquesta la que es venera actualment. Està documentat que, l'any 1676, hi residia un ermità piadós: Mateu Sió. En aquells temps, a Butsènit, sempre hi vivia un sacerdot que tenia cura del culte i oferia estada als peregrins. Al segle XVIII, es va construir, davant del frontis de l’ermita on s’ubicava la sala de l’Obra de Butsènit, un edifici de dos pisos que va servir durant un temps de habitatge del capellà. A més de la casa i la finca, el santuari tenia joies i abundants ornaments. Durant el segle XIX, el conjunt d’edificis de l’ermita, va passar oficialment a mans laiques. En temps de Carles III, l’any 1836, es promulgà una llei de desamortització dels béns eclesiàstics, segons la qual totes les propietats dels monestirs i de l’Església passaven a mans de l’Estat. El juny de 1846, es donà possessió de l’ermita a la Junta Municipal de Beneficència. En 1870, s’arribà a un estatus més consensuat, i les claus de l’ermita estaven en mans del sacerdot, al qual cedien estada a la casa, unes habitacions del primer pis i de les golfes. Tot acabaria definitivament el 1951, quan, a la vista de la documentació que guardava Hisenda, l’Ajuntament cedí gratuïtament al bisbat els locals i la finca de Butsènit. Entre el 1918 i el 1920, s’iniciaren les escoles municipals de Butsènit. El seu primer mestre, Josep Casamajó i Palau, tindria, l’any 1921, una lloable actitud d’ajuda vers els que sofriren l’anomenada catàstrofe de Butsènit, en la que moriren 33 persones. A principis del 1938, l’exèrcit franquista s'apropava a Lleida i, davant del perill de bombardejos i atacs, s’habilità l’ermita de Butsènit com a dipòsit provisional dels fons artístics expropiats pels republicans, inclosos els del museu diocesà. Tot i això, l’agost d’aquell mateix any, l'exèrcit conquerí Butsènit, i els materials artístics els portaren primer a Lleida i després a Saragossa, ciutat on restarien fins a l’acabament del conflicte bèl·lic. A partir d’aquest moment, s’inicià un període de confusió, pel que fa a la devolució de les obres als seus propietaris. Des de 1974 fins a l’actualitat, s’han fet diferents actuacions de restauració i adequació dels edificis. L'any 1986, es renovà el paviment de l’ermita i es condicionà la paret, entre aquesta i el recambró, per tal d’ubicar-hi les pintures fetes per l’artista lleidatà i bon amic de Butsènit, en Víctor Pérez Pallarés. Font: MARTÍ i SOLSONA, Fr. (1995). Santa Maria de Butsènit. Lleida Pàgina web de l’Ermita de Butsenit: http://www.arrakis.es/~obokaman/butsenit/index.htm |
|
Foto:Lluis González |
| 3.2- L'Ermita i el culte a la Mare de Déu de Grenyana |
|
Les primeres referències documentades sobre l’ermita de Grenyana daten de la primera meitat del segle XIV, durant les quals, l'ermita pertanyia a la jurisdicció parroquial de l’església de Sant Joan Baptista de Lleida. La llegenda de Grenyana, explica que un bou, dia rere dia, se separava del ramat per apropar-se a una petita cova situada a un nivell per sota de l’ermita, i allí s’agenollava. Allí el pastor, hi trobà una imatge de la mare de Déu. Les autoritats eclesiàstiques lleidatanes van decidir alçar una ermita o santuari on es venerés aquella imatge trobada. Durant els segles XIII i XIV va ser un lloc de devoció popular. L’ermita va patir els efectes devastadors de la guerra dels Segadors, la guerra de Successió i la guerra de la Independència (o del francès). Malgrat tots els inconvenients, al voltant de 1867, aquesta mostrava un bon estat en general, gràcies als aplecs i romeries que van continuar durant el darrer terç del segle XIX. La revolució de 1868 i les turbulències socials i polítiques, que van seguir a la Tercera Guerra Carlista, van abocar l’ermita a un nou període de decadència i deteriorament. Aquesta no va refer-se fins a l’any 1881, ampliant-ne pels dos costats l’altar major. Durant les obres (octubre 1881-abril 1882) la imatge de la Verge es va portar a Lleida. A la seva tornada va coincidir amb un moment d’expansió catòlica i es van fomentar i multiplicar els actes de culte, devocions i romeries. Durant la Guerra Civil (1936-1939), l’ermita de Grenyana va sofrir danys irreparables; va desaparèixer per sempre la imatge gòtica de la Mare de Déu que durant segles havia presidit l’ermita, i l’edifici es va deteriorar pels impactes de bala des de l’altra banda del riu, i perquè fou adoptat com a caserna per a la tropa. Acabada la guerra es va emprendre la restauració de l’ermita per poder-la reobrir al culte. La vella imatge de pedra es va substituir per una altra de fusta que l'imitava fidelment. A principis dels cinquanta, gràcies a l’impuls de mossèn Ramon Macarulla, rector de la parròquia de Sant Joan, s’adequà el temple per a la il·luminació elèctrica, s’instal·laren dos confessionaris i un Sant Crist, al mateix temps que es construïen quatre altars laterals. La restauració va culminar amb l'entronització d’una nova imatge de la Mare de Déu de Grenyana, una imatge original que podia seguir els patrons estilístics de l’escultura de finals del segle XIII o principis del XIV, amb clars referents dels tallers de la Seu Vella de Lleida. Des de 1964 la partida i, per tant, també l’ermita, van passar a formar part de la parròquia de la Sagrada Família. Aviat es va recuperar el tradicional “Aplec”, en el que participava gent de la partida i lleidatans que aprofitaven la diada per passar-la al camp o prop del riu. El casal annex a l’ermita i la finca, han estat durant anys habilitats com a lloc de tertúlia, de representacions teatrals i de jocs de taula, i en les franges de la finca que quedaven sense cultivar hi havia el camp de futbol. Malgrat la influència rellevant que l’ermita exercí en l’àmbit de l’educació i la convivència de la partida, en un moment determinat s’impedí que la gent de Grenyana tingués accés tant als terrenys de l’entorn com a les sales del casal adjunt. Aquesta situació marcà l’inici de la degradació de l’edifici, tot i que l’espai de culte mai fou tancat perquè s’hi continuava celebrant missa els dies de festa. Actualment, veïns i parròquia han dut a terme diverses actuacions per tal d’aturar l’abandó de l’ermita, com per exemple, la restauració de l’altar, pintura de l’església, potenciació dels aplecs retornant-los als terrenys adjacents, habilitació d’un nou camp de futbol, construcció d’una nova escola parroquial.
Font: BURRULL, J.; ERITJA, X.; SALLAN, LL.; TERÈS, F. (2007). Partida de Grenyana: passat i present. Lleida: Arts Gràfiques de la Diputació de Lleida Web de contacte i explicació de l’ermita de Grenyana: http://www.bisbatlleida.org/parroq/seuvll/sgfaml_es.htm |
|
Fotos: Natàlia Buira |
| 4.1- El pont Vell | |
|
El pont Vell, s’alçà pràcticament en el mateix indret on fou aixecat el primer viaducte per salvar el riu Segre, probablement en l'època en què els romans arribaren a aquestes terres, al segle III a.C. El pont era un pas obligat que Roma havia de fer per a l’expansió del seu territori. La primera referència documentada, data de l’any 47 a.C., quan Juli Cèsar perseguia, a Ilerda, les tropes rebels de Pompeu. En les seves memòries, Juli Cèsar, ressalta en repetides ocasions la importància estratègica del pont en les seves batalles per aquestes terres. Anys més tard, l’any 62, Lucà, poeta de l’època de Neró i nebot de Sèneca, va fer una breu descripció del pont en els seus versos. Al segle II, també apareix una referència del pont de Lleida en els escrits de Dion Casi, Història de Roma. En el segle XII, en plena reconquesta cristiana de la ciutat, es troba documentada l’existència d’un pont fet tot de pedra, amb sis arcades i set pilars, construït amb reforçats tallamars. Era un pont de doble vessant, amb el cim en el tercer pilar i d’inclinació més forta cap a l’esquerra que cap a la dreta. La calçada pel trànsit feia set metres d’ample i estava protegida per una barana de pedra d’un metre d’alçada, i en la que es fa referència al portal d’alcantara, terme d’origen àrab que vol dir pont. Es tractava d’un pont de peatge que resistí fins la riuada de 1866. Tant al segle XV com al XVI, el pont resisteix les nombroses riuades i no és fins a l’any 1597 quan una riuada enderrocà un pilar i dues arcades, fet que es repetiria en 1617. L’any 1726 una altra riuada enderrocà dos pilars i tres arcades. El 1787, Lleida vivia la febre renovadora del governador Blondel, el qual va decidir construir un mur de contenció que requeria guanyar terreny al riu. El primer afectat fou el pont, el qual necessitava la destrucció de l’arcada més propera a la ciutat per compensar la reducció del llit del riu. L’any 1866, una altra riuada enderroca la meitat del pont. Es construeix, aleshores, una passarel·la de fusta provisional fins que, l’any 1875, es reconstruí el pont conservant els pilars i les arcades de pedra i es refà la part desapareguda amb ferro. Duran aquesta època, el territori es va dividir en províncies, van aparèixer les diputacions i l’Estat va fer la cessió del tram de carretera de Lleida a Cervera a la Diputació de Lleida. En aquesta cessió s’incloïa el pont, durant el període entre 1875 i 1886. A partir d’aquesta data les competències del pont passaren a ser de l’Estat i es féu càrrec el Ministeri de Foment. Al segle XX, l’any 1907, torna a haver-hi una riuada que s’enduu el tram de ferro arreglat anys enrere. Havia arribat la fi del vell pont i era hora de fer-ne un de nou. L’any 1911, mentre la ciutat vivia la inauguració del pont nou, una piqueta enderrocava els pilars i les arcades del pont vell de Lleida. L’any 1938, durant la Guerra Civil, el nou pont de ferro va ser dinamitat. Un cop Franco va conquerir la ciutat, va fer construir dues passarel·les provisionals, i un nou pont provisional de fusta, essent substituït l'any 1944 per l'actual. |
|
|
Pont Vell de pedra. |
|
|
Restes del pont romà o de pedra després de la riuada de 1907. |
|
|
L’octubre de 1866, el riu enfurismat s’emportà part del pont, a més de malmetre camps i collites. Tres de les sis arcades havien desaparegut, i per refer aquest tram es va optar per la construcció d’una passarel·la metàl·lica seguint un projecte de Juli de Saracíbar. Es va inaugurar el 1875, i el nou tram metàl·lic resistí fins a la riuada del Segre de 1907. |
|
|
Pont Vell (1875-1907) Font: Blog fotos antigues Lleida i web todo colección |
|
|
L’arc del pont, any 1905 |
|
|
El 1907, la turbulència de les aigües va enderrocar la meitat del pont. La reconstrucció s’encarregà a l’enginyer Josep Bores i Romero i la va finançar l’Estat. El resultat fou un pont de dos pilars, dos estreps de ciment recoberts de pedra i tres arcades metàl·liques de 44m de llum cadascuna. La calçada tenia deu metres d’ample i la rasant s’elevava deu metres sobre l’estiatge. S’inaugurà el 1911 i resistí fins que fou dinamitat 27 anys després. |
|
|
Font: Blog fotos antigues Lleida
|
|
|
Pont de ferro de 1911. Font: Blog fotos antigues Lleida
|
|
|
Lleida l'any 1929, Pont de Ferro |
|
|
Plaça Bores i pont d’entrada a Lleida. |
|
|
El 3 d’abril de 1938, les tropes de Franco conqueriren Lleida. L’última acció de les tropes republicanes en la seva fugida va ser la voladura del pont de la ciutat, quedant només en peu les piles centrals de formigó. L’any 1939, i en 19 dies, es va construir un pont de fusta com a solució provisional per tal d’assegurar les comunicacions. Aquest tenia una llargada total de 159m, amb 7 trams de longitud variable entre 21,6m. i 26,4m., i el perfil de doble T. Era un pont de doble circulació amb una calçada de 3,5m, dues voreres i una amplada total de 8m. La nova estructura es va assentar sobre pilars també de fusta de 5m. El pont provisional va durar fins al 1944. |
|
|
Ramat de corders creuant el Pont Vell, 1934 |
|
|
El pont que ha tingut la ciutat de Lleida, fins ara, es bastí a principis de la dècada dels 40. Amb una llargada total de 149m, travessava el Segre amb tres pilars, dos estreps i quatre arcades; les dues centrals feien 47,6m i les dues laterals 25m. Es tracta d’un pont de mènsula que fou revolucionari en el seu temps. Va ser dissenyat pels enginyers Amalio Hidalgo Fernández, Jacinto Julio González i, el lleidatà, Victorià Muñoz Homs. El constructor fou Marcel·lí Llagostera. Les obres es van iniciar a finals de 1940, i després de 45 mesos es va inaugurar el pont, el 6 de maig de 1944. Aquest pont ha demostrat la seva solidesa durant les dues riuades de 1966 i 1982, patides a la ciutat de Lleida, i va ser l'única entrada a Lleida des de l’altra banda del riu fins a l’any 1973. |
|
|
Pont Vell. Lleida, 23 de juny de 1947. |
|
|
El pont Vell de Lleida, 63 anys després, ha estat renovat i ampliat d’acord amb els criteris i necessitats urbanístiques del segle XXI. Abans de les obres de millora, el pont vell presentava: unes dimensions de la secció transversal insuficients per als vianants, uns nivells d’il-luminació i de contenció insuficients, un envelliment acusat de l’estructura de formigó armat, un preocupant augment de la carbonatació del formigó, presència de fissures, d’escrostonaments, armadures rovellades i desintegrades a la intempèrie que demanaven una operació de rehabilitació per prevenir mals majors. Les obres que s’han dut a terme han estat de dos tipus: Funcionals: - Integració del pont amb els Camps Elisis i el Parc de la Canalització amb la construcció d’un mirador. - Eixamplament de voreres d’1,5 a 3,5 metres. - Implantació d’una nova barrera de protecció dels vianants vers el trànsit. - Renovació de barreres i enllumenat. - Renovació de les instal·lacions de serveis que travessen el riu Segre a través del pont (gas natural, mitja tensió, telecomunicacions, etc.) Estructurals: - Rehabilitació de l’estructura existent. - Reforçament de les bigues laterals. |
|
|
Pont Vell en l’actualitat. Font: La Paeria |
|
| 4.2- El pont del Ferrocarril |
|
El pont del Ferrocarril de Lleida s’inaugurà oficialment el 5 d’octubre de 1860. Formava part del tram Lleida-Manresa de la línia construïda per la Companyia del Ferrocarril de Saragossa a Barcelona. Aquest pont era metàl·lic, tenia una amplada de 12,20m i comptava amb una única via. L’estructura metàl·lica es va construir a la casa “C. de Bergue, Engineers” de Manchester, i es traslladà a Lleida on es muntà en tres mesos, un cop fets els fonaments i els pilars. Degut a la intensa circulació ferroviària, es va decidir fer una nova estació i també un nou pont. Aquest es va fer reforçant part de l’estructura anterior amb cinc grans arcs de formigó dividits en tres arcs paral·lels. Els enginyers van conservar l’amplada original, però s’instal·laren tres vies en lloc d’una. El pont fou volat el 2 d’abril de 1938, durant la Guerra Civil; fou dinamitat per les tropes republicanes en la seva retirada de la ciutat. Com a conseqüència, van quedar greument malmesos els dos arcs finals del pont, a l’entrada de l’estació, tallant així, la comunicació ferroviària amb la resta de Catalunya. Després de la guerra, el govern franquista va reconstruir el pont aprofitant tots els pilars i fonaments, i respectant la fisonomia original. La infraestructura perdura avui dia, comptant amb dues vies d’ample ibèric i una d’ample estàndard. |
|
Primer pont del Ferrocarril als anys 1910 i 1915 Pont en l'actualitat (Wikipedia) Fonts: Blog fotos antigues Lleida |
| 4.3- El pont Nou o pont dels Instituts |
|
La gran popularització de l’automòbil als anys 60 comportà, amb freqüents, col·lapses circulatoris al pont Vell, ja que era l’únic pont per creuar la ciutat, i, també, formava part del recorregut de l’antiga carretera Nacional II. El 1970, el govern franquista va projectar la creació d’una variant per desviar la carretera nacional que incloïa la construcció d’un nou pont. Aquesta variant començava al carrer Comptes d’Urgell, seguia en paral·lel al riu entre Cappont i La Bordeta, creuava el Segre amb el nou pont i tornava a empalmar amb la carretera general a l’alçada dels instituts. El viaducte tenia 28m d’amplada, dos carrils per a cada sentit de la circulació i unes voreres de 2,5m. El nou pont fou inaugurat oficialment el 7 de juliol de 1973 pel ministre Gonzalo Fernández de la Mora. A partir d’aquell moment, el pont de Lleida va esdevenir el pont Vell, i el viaducte de la N-II el pont Nou. L’any 2009, es van reformar les voreres del pont, substituint els guarda-rails que protegeixen els vianants per una barana d’aspecte més urbà. Actualment, per la construcció d'altres ponts a la ciutat, el pont "Nou" ha passat a anomenar-se "pont dels Instituts", a causa de la proximitat dels tres centres d'ensenyament de secundària (Institut Màrius Torres, Institut Samuel Gili i Gaya i Institut Joan Oró Lleida). |
|
Lleida, 1989 Fonts: Blog fotos antigues Lleida |
| 4.4- El pont de la Universitat |
|
A principis de la dècada dels 90, Lleida veia necessària la construcció d’un tercer pont sobre el riu Segre al seu pas per la ciutat, ja que els dos ponts existents no podien absorbir la gran afluència circulatòria del moment. El nou pont esdevingué el principal punt d’accés al campus de Cappont de la UdL. Fou finançat per la Generalitat de Catalunya, fet que provocà una certa discussió sobre com s’havia d’anomenar el pont, però finalment la denominació escollida fou pont de la Universitat. Malgrat les dificultats sorgides durant les obres, fins i tot es van incendiar els encofrats de fusta, el pont s’inaugurà oficialment el 20 de febrer de 1993 pel president de la Generalitat Jordi Pujol i l’alcalde Antoni Siurana. |
|
Font: Citellum |
| 4.5- El pont de Pardinyes |
|
El 9 de gener de 1995, fou inaugurat el quart pont de la ciutat de Lleida pel ministre Josep Borrell i l’alcalde Antoni Siurana, i fou finançat pel Ministeri d’Obres Públiques. El pont de Pardinyes té una longitud de 152 metres, i és el pont situat més cap al nord de Lleida. A més d’endreçar el trànsit d’aquesta part de la ciutat, és un accés directe a la zona industrial del marge esquerre del riu. |
|
|
| 4.6- El pont de Príncep de Viana |
|
La construcció del cinquè pont de la ciutat, s’emmarcà dins del Pla de l’Estació de Lleida, que conté totes les mesures urbanístiques executades amb motiu de l’arribada del tren d’alta velocitat a Lleida. L’obra de l’enginyer navarrès Javier Manterola, ubicada paral·lelament al pont del ferrocarril de Pardinyes, permet crear un nou eix viari que travessa la ciutat de nord a sud. Es tracta d’un viaducte subjectat per grans tirants d’acer aguantats per dos grans braços centrals, amb calçades de 6,6m (dos carrils per cada sentit), i dues voreres de 4m, per permetre una circulació fluida en ambdós sentits. El nou pont, inaugurat oficialment el 10 d’abril de 2010 pel President de la Generalitat José Montilla i l’alcalde Àngel Ros, ha absorbit bona part del trànsit del pont Vell i del de Pardinyes. Popularment aquest nou pont és anomenat "el Pont de la guitarra". |
|
Font: La paeria; araponent.cat |
| 5- El pas dels raiers |
|
Aquest ofici centenari consistia a transportar, a través del riu, fusta extreta del bosc provinent de l’Alt Pirineu, fins a les importants serradores de la plana de Lleida i, a vegades, fins a la desembocadura del riu Ebre (Tortosa). Per al transport de la fusta es construïen rais: una sèrie de troncs lligats amb cordes. El rai estava format per tres, quatre o cinc trams de troncs, segons el cabal del riu. A més cabal, els rais tenien menys trams, ja que es feia molt difícil conduir-los. La temporada dels raiers solia durar de primers de maig a finals d’octubre, aproximadament, coincidint amb el desgel. Els raiers baixaven el riu Segre, més o menys en tres hores, des d’Oliana fins a Pons. De Pons a Lleida els costava un dia i mig, depenent del cabal. En el cas del riu, Noguera Pallaresa, trigaven un dia i mig de l’Escaló a la Pobla de Segur, i de la Pobla de Segur a Lleida un parell de dies amb bones aigües. La construcció de preses, al llarg del transcurs dels rius Noguera Pallaresa i Segre, va dificultar la tasca dels raiers, els quals havien de desmuntar els rais i fer-los baixar per la presa, i una vegada la fusta estava baix, havien de tornar a construir els rais i seguir el transcurs del riu fins a arribar al seu destí. El 30 de novembre de 1912, es comença a construir el canal de Seròs, que agafaria 60m3/s de l’aigua del Segre, a la part alta de la Mitjana. Per agafar aquesta aigua es va haver de construir paral·lelament la presa de la mitjana, la qual representava una altra barrera per als raiers en el seu pas per Lleida. En aquesta presa, tenint en compte als raiers en el moment de la seva construcció, es va fer un pas per als rais a la part dreta de les seves comportes, pas que era com una rampa en la qual lliscaven els rais fins a la part inferior de la presa. D’aquesta manera podien continuar el seu camí fins a Lleida sense tantes dificultats. Avui en dia aquesta construcció encara es pot observar, al costat de les comportes de regulació de l'aigua del canal de Seròs. (Vegeu plànol del riu Segre) Lleida, era centre de primer ordre, per a la recepció de raiers en fusta dels Pirineus catalans, ja que més avall, sobretot a Tortosa, arribaven rais d’altres regions. Aquesta important ruta dels raiers, va anar perdent pes econòmic, paral·lelament a la substitució de l’eix fluvial per camins i carreteres. La darrera baixada en rais es va fer l’any 1933. Amb l’objectiu de mantenir en el record de tots aquest lloable ofici, el 13 d’agost de 1972, dos raiers de Nargó, Ton Pujol i Albert Cases, ajudaren a dos pallaresos a reconstruir un rai, utilitzant les mateixes tècniques que abans. Aquests dos pallaresos realitzaren un recorregut des del bosc de Llania fins al pont de Claverol per la Noguera Pallaresa. L’any 1983, per commemorar els cinquanta anys de l’última baixada pel Segre, els raiers van tornar a navegar pel seu riu en un rai de tres tramades. Els raiers del Segre, juntament, amb els del Noguera Pallaresa, van fer una baixada passant per Lleida dins del marc de les XV Festes Pompeu Fabra.
Fonts: ROCAFORT, C. (1912). Els Rayers: transport fluvial de la fusta en les comarques lleydatanes. Barcelona: L'Arenç |
|
Per saber-n'hi més... Enllaços relacionats amb els raiers: Associació de raiers de la Noguera Pallaresa |
|
|
| 7- L'areny major i el Mercat del Bestiar |
|
Els arenys eren espais riberencs inundables que acumulaven sorra transportada per les freqüents avingudes i riuades, al llit dels trams mig i baixos del riu. Eren zones arenoses on no es podia construir i la poca vegetació de ribera que hi creixia s'acostumava a talar per a fer llenya. A Lleida i Balaguer els arenys eren espais d’ús comunal i públic; s’hi feia la bugada, s’utilitzava com a àrea de pastura per al bestiar gros (vaques i mules) i menut (ovelles i cabres). A l’areny de la fusta de Lleida hi arribaven els raiers per proveir les serradores. A més, en les partides properes al riu, els marges de les mitjanes procuraven molts dels materials necessaris per a la construcció de les torres, cabanes i coberts (la grava, la fusta per a bigues i marcs, la canya per a muntar els coberts, o el fang per elaborar toves i tapials). Existia la figura de l’arenaire, encarregat de purgar l’arena extreta per al seu ús a la construcció. De fet, a la partida de Grenyana, totes les torres disposaven d’un sorral on es dipositava l’arena per quan feia falta. El riu i els seus arenys o terrasses han estat des de sempre els espais escollits per a les celebracions. A l’areny major del Segre, o areny del pont, hi tenia lloc la primera fira lleidatana de la qual es té constància, autoritzada per Jaume I el Conqueridor, el 23 d’agost de 1232. Aquest areny era un terreny espaiós i lliure d’obstacles situat al davant dels Camps Elisis, però a l’altre costat del riu, més o menys al nivell de La Llotja. Fins a principis de segle XX, va ser una exclusiva fira de bestiar on els ramaders de la província de Lleida i de l’Aragó hi portaven els animals per vendre’ls. Per tal d’afavorir l’afluència de gent d’altres municipis durant els dies que durava la fira, el rei concedia facilitats als concurrents: no es feia pagar per travessar el pont del riu, estava assegurada la protecció de les mercaderies, els assistents no podien ser detinguts ni encarcerats (excepte en cas d’homicidi), i es duien a terme accions reials contra els malfactors i pertorbadors de la pau social. La Fira, l’any 1955, es trasllada als Camps Elisis i es transforma en una exposició de maquinària agrícola i productes agropecuaris. La Fira de Sant Miquel, en l’actualitat, és una de les més importants en l'àmbit estatal. Font: "El riu Segre: la memória d'un riu" exposició itinerant (2010). L'exposició organitzada per l'Ateneu Popular, L'Associació de Veïns de grenyana, L'Assiciació Amics el Xop i L'Associació de veïns de Butseni, en col·laboració amb lleida Ambiental, el Museu de l'Aigua i la Peria. http://www.ateneulleida.cat/destacats/lexposicio-el-segre-memoria-dun-riu-ara-disponible-en-linia |
|
|
