1 - Presentació del riu Segre

2 - Climatologia

3 - Litologia

4 - Hidrologia

5 - Infrastructures hidràuliques al Segre i afluents

5.1 - Embassaments

5.2 - Canals

6 - Geomorfologia

6.1 - Curs alt

6.2 - Curs mig

6.3 - Curs baix

7 - Ecologia fluvial

Naixement:

Vessant septentrional del pic del Segre, al circ de la Culassa, a la Cerdenya francesa.

Longitud:

265km

Desembocadura:

Al riu Ebre, a l'alçada de Mequinensa.

Règim fluvial:

Riu mediterrani nival de trancisió nivo-pluvial.

Embassaments:

Escales, Canelles, Santa Ana, Talarn, Terradets, Camarasa, Oliana, Rialb.

Canals:

Aragó-Catalunya, Pinyana, Urgell, auxiliar Urgell, Segarra-Garrigues.

Descripció:

La conca del riu Segre, amb una superfície de 21.922km² (744.277,3ha), és la més gran i important de Catalunya. Abasta també territori francès (452km²) i andorrà (445km²).

La conca del Segre està formada per la capçalera (Pirineu oriental), el tram de pre-pirineu,  i el tram de depressió central catalana (la plana de Lleida), la qual constitueix l’extrem oriental de la Depressió de l’Ebre.

El riu Segre neix a  una cota entre 2.400 i 2.500 m, al Circ de la Culassa, situat a la vessant septentrional del Pic del Segre (2.844 m), al terme municipal de Lló (Alta Cerdanya Francesa). Per tant, es tracta d’un riu amb vocació atlàntica que entra a Espanya per l’enclavament de Llívia (Girona) i, després de tornar a passar per territori francès, entra per Puigcerdà amb un cabal d’uns 7m³/s.

Seguidament, i havent travessat el congost de Martinet, el riu arriba a La Seu d’Urgell, on rep les aigües del riu Valira procedent d’Andorra. En aquest punt, el cabal creix fins a uns 22m³/s.

Direcció al Pla de Sant Tirs, el Segre travessa el congost de Trespons i les grans serres transversals: la serra d’Ares i el Montsec de Tost. S’endinsa en el congost dels Esplovins fins arribar a Organyà amb un cabal de 30m³/s.

Riu avall, abans d’arribar a Coll de Nargó, el Segre s’atura a l’embassament d’Oliana, el qual té una capacitat de 101,1hm³. Més avall de la presa i havent passat el poble d’Oliana, es torna a aturar a l’embassament de Rialb, amb una capacitat de 403,6hm³.

Aigües avall, el Segre travessa els pobles de Ponts i Artesa de Segre. Abans d’arribar a Camarassa rep les aigües fredes i cristal·lines del Noguera Pallaresa, amb un cabal mitjà de 20m³/s.

Abans d’arribar a Balaguer, el riu torna a veure’s frenat per l’embassament de Sant Llorenç de Montgai, i tot seguit s’endinsa a la  comarca de Segrià, on rep les aigües del Noguera Ribagorçana, el qual aporta un cabal de 15m³/s.

El Segre arriba a la ciutat de Lleida amb un cabal aproximat d’uns 65m³/s, la major part del qual es deriva cap al canal de Serós a través de la presa de la Mitjana.

En el Baix Segrià, el riu passa per Torres de Segre i Serós, i rep, per una banda l’aigua de retorn de la central de Serós, i per l’altra, l’entrada del riu Cinca. Aquestes dues aportacions fan créixer el cabal del riu fins a uns 200m³/s, i és a la població de Mequinensa on el Segre desemboca al riu Ebre, a la cua del pantà de Ribaroja.

A més dels principals rius anomenats anteriorment, al Segre també hi desemboquen, per la vessant dreta, els rius Carol (30km), Valira (44km), i Rialp (30km), i per la vessant esquerra i amb menys aportació de cabal, els rius La Vansa (18km), Llobregós (41km), Cervera (67km), Sió (67km) i Corp (73km)

Viatge virtual en 3D del riu Segre des del Circ de Culassa a Mequinensa

Mapa 1.1. Localització conca riu Segre

Mapa de localització de la conca del riu Segre (Baraut Plarromaní, 2009)

El riu Segre constitueix el nexe d’unió entre el Pirineu i l’Ebre. A causa de la seva llunyania respecte la influència marítima, el Segre es caracteritza per tenir una climatologia marcada per una insolació elevada i una pluviometria escassa. Durant el seu recorregut té oscil·lacions de temperatura molt diferents, degut a la gran diferència de cota des del seu naixement al Pirineu francès (2.800m) fins a la desembocadura a l’Ebre a l’alçada de Mequinensa (71m); el relleu del recorregut del riu va, des del típic d’alta muntanya del Pirineu, fins al terreny completament pla de la plana de Lleida.

La precipitació mitjana de la conca del Segre és de 814 mm/any, variant entre 1159 mm/any al Pirineu, i 289 mm/any a la desembocadura. Les precipitacions més abundants es registren a la primavera i la tardor, mentre que l’hivern i l’estiu són èpoques de menors pluges. Per tant, es tracta d’un règim de tendència mediterrània amb una certa continentalització.

La temperatura mitjana anual varia, de -5ºC a la capçalera, fins 14,7ºC al seu tram final. Les temperatures més elevades es donen al juliol i agost, i les més baixes al gener. A causa d’aquesta oscil·lació de temperatures, a les parts altes de la conca les precipitacions es produeixen en forma de neu.

Mapa 2.1. Precipitació conca riu Segre            Mapa 2.2. Temperatura conca riu Segre

Precipitació i temperatura mitjana anual a la conca del riu Segre (Baraut Plarromaní, 2009)

Gràcies a la gran extensió del seu recorregut, el Segre travessa un alt nombre de materials i roques diferents:

A la capçalera (Alta Cerdanya francesa) hi predominen els materials silícics, de caràcter àcid i de baixa solubilitat. Seguint el seu recorregut pel Pirineu, s’hi troben els materials silícics alternats amb franges de naturalesa calcària fins passada la Seu d’Urgell. A partir d’aquest punt el riu flueix per la zona Prepirinenca oriental, on hi predominen els terrenys calcaris de confluència salada (descarbonatada). Seguidament i fins a la desembocadura a l’Ebre, el Segre arriba a la plana de Lleida, on els materials són calcaris carbonatats amb esporàdiques zones de guix.

Mapa 3.1. Litologica de la conca del riu Segre

Els valors, dels cabals mitjos mensuals i anuals del riu Segre en diferents punts del seu recorregut, es recullen a la  taula 4.1. Es pot observar una important oscil·lació entre els diferents mesos, durant l’hivern (gener-febrer), la pluviometria és molt minsa i la major part de l’aigua que cau ho fa en forma de neu. Els mesos posteriors, a la primavera (maig-juny), el desgel fa que el cabal creixi fins al seu màxim. Passat aquest període, i amb l’arribada de les calors de l’estiu (juliol-agost-setembre), l’escassa pluviometria fa que el riu transporti el seu cabal mínim anual. Posteriorment i, amb l’entrada a la tardor (octubre-novembre), el cabal es veu incrementat amb l'aparició de les pluges.

Taula 4.1. Règim Hidrològic del Riu Segre

Cabals mitjos mensuals i mitjos anuals de les estacions d’aforament del riu Segre (CONFEDERACIÓ HIDROGRÀFICA DE L’EBRE, 2009)

Taula 4.2. Cabals mitjos anuals

Gràfica dels cabals mitjos anuals de les estacions d'aforament del riu Segre (font dades CHE 2009)

Règim hidrològic natural del Riu Segre

El riu Segre, té un règim hidrològic natural de tipus nival de transició a nivo-pluvial.

D’acord amb les sèries de cabals restituïdes a règim natural, corresponents als anys 1940-41 a 1985-86,  el cabal mitjà se situaria a 107m3/s. Les mínimes aportacions es donen en els mesos freds, a conseqüència de la retenció en forma de neu i gel i de la precipitació que cau a la conca mitjana i alta durant aquella època.

En règim regulat, els mínims es donen a l’estiu, pels usos de l’aigua de caràcter consumptiu existents, i el cabal mitjà anual passa a ser de l’ordre dels 80m3/s.

Taula 4.3. Aportació mensual natural

Aportació mensual natural del riu Segre per al període 1940-41 a 1985-86.

Font: Confereració  Hidrogràfica de l' Ebre

5 - Infraestructures hidràuliques d'interès al riu Segre i afluents

El riu Segre té 8 grans embassaments, construïts, la majoria,  a mitjans del segle passat. La seva intenció és regular el règim de cabals al llarg de l'any per satisfer la demanda d'aigua pel reg, per usos domèstics i industrials, per la producció d'energia elèctrica, i pel control d’inundacions. El següent quadre recull les característiques principals d'aquests embassaments.

2- Canelles

8- Rialb

Font Mapa: Elaboració pròpia.  Imatges: 1- Josep Tomas, 2- Xevi V, 3- Aitor Améztegui, 4- Lluis Gonzalez, 5- Lluis Gonzalez, 6- Hector Blanco de Frutos,  7- Deividelon, 8- eiffel1899

Per més informació dels embassaments, enllaç a la pàgina web de CHE

Sis són els grans canals que deriven el cabal del riu Segre per a reg,  usos domèstics i industrials, i també per a la  producció d'energia hidroelèctrica. Els principals canals de derivació d'aigua del riu Segre són els canals de: Aragó i Catalunya, Pinyana, Urgell, Auxiliar d'Urgell,  Balaguer,  Serós i, el més recent, canal de Segarra Garrigues. També es produeix una derivació menys important de cabal cap a petites séquies, que reguen les parts més properes al riu. Les séquies que reguen la ribera antiga del municipi de Lleida són: séquia de Torres i séquia de Fontanet.

Enllaç a la pàgina web de la CHE per ampliar informació sobre els canals

Mapa 5.1. Canals de la conca del riu Segre

Font: elaboració pròpia a partir de les dades de la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre i SESGA

6 - Geomorfologia

Distingim dins del curs alt del riu:

Els torrents

Petits cursos d’aigua, d'elevada inclinació, anomenats torrents o barrancs. Recullen l'aigua a l'alta muntanya durant l'època de pluges i el desgel, assecant-se fora d'aquests períodes.

En els torrents es distingeixen tres zones:

1-Conca de recepció, la part superior en forma d’embut  i que recull l’aigua.

2-Canal de desguàs per on circula l’aigua.

3- Con de dejecció on es dipositen tots els materials arrossegats pel canal de desguàs.

Els ràpids

Aquesta zona del curs alt és similar als  torrents per tenir un pendent elevat i que l’aigua circula a gran velocitat,  però en aquest cas sempre porten aigua.

La força de l’aigua s'enduu la majoria de partícules petites del terra i desplaça les pedres rodant, creant els còdols.

La vall fluvial

El darrer tram del curs alt del riu, la vall fluvial, es caracteritza perquè la llera té  forma de “V”. Això és degut al fet, que el fons de la vall s'erosiona més ràpidament, en rebre l'aigua ràpida, carregada de partícules provinent de la part central de la vall.

En aquesta part del riu es troben  grans quantitats de còdols, provocats per l’erosió.

En aquesta part, el riu ja no té tant de pendent. Tot i així, l’aigua encara té la força suficient com per a transportar els sediments erosionats del curs alt.

Els vessants de les valls es comencen a separar de la llera, d’aquesta manera, les aigües van perdent força i és van creant les planes al·luvials.

Les planes al·luvials són zones que queden inundades quan hi ha una crescuda del riu i on es dipositen sediments. Aquestes zones són conegudes per la seva gran fertilitat, ja que la terra es va renovant periòdicament, fent-les molt aptes per conrear-hi.

Són les zones pròximes a la desembocadura, amb poc pendent i pràcticament planes. L’aigua circula molt lentament, la qual cosa  provoca que els sediments que s’han transportat des del curs mitjà, sedimentin formant mitjanes, illes fluvials i meandres.

Mitjanes

Les mitjanes són illetes fluvials, de formació més o menys recent, típiques dels curs baix del rius madurs. N'hi ha de dues menes: unes estan situades dins del llit del riu (mitjanes laterals i mitjanes centrals) i s'han format per acumulació de sediments fluvials; mentre que les altres (mitjanes marginals) són zones dels marges, isolades, per l'excavació erosiva de braços fluvials secundaris.

La forma i dimensions d'aquests elements fluvials i, fins i tot la seva existència, varia contínuament per causes naturals (riuades, estiatges, migracions laterals de la llera, etc.) o per influències humanes (embassaments, derivació de cabals, extracció d'àrids, canalitzacions, destrucció o substitució de la vegetació natural de ribera, etc...).

Meandres

Són grans corbes que forma el riu. Per la part interior de la corba, l'aigua circula a menys velocitat formant un dipòsit de sedimentació en forma de lluna (similar a una platja petita). Per la part exterior, l'aigua circula a més velocitat provocant un efecte erosiu sobre la llera.

Els meandres cada vegada es van fent més pronunciats fins que arriba un punt en què desapareix la corba i es forma una illa.

Mitjanes i meandres del riu Segre, imatges del ICC

Els rius són elements vius en continu canvi, estretament lligats als ecosistemes terrestres més propers.

Els ecosistemes de ribera destaquen per ser els més productius i per la seva elevada biodiversitat; juguen un paper clau com a corredor biològic entre els diferents ecosistemes de Catalunya.

La ribera és la franja inundable prop del riu que va, des del curs en aigües baixes (cabal mínim), fins a les zones on arriben les inundacions més importants. Per aquest motiu la vegetació i la fauna que trobem a les riberes està lligada a la presència d’aigua.

Les riberes del Segre són terres fèrtils amb un superficial nivell freàtic que permet l’establiment d’una comunitat vegetal que coneixem amb el nom de bosc de ribera.

El bosc de ribera està format per arbres caducifolis adaptats a passar llargs períodes de temps en condicions d’alta humitat i sobre sòls entollats.

Les espècies més habituals dels boscos de ribera són: l'àlber, el pollancre, l'om i el salze blanc, que formen una espessa vegetació al llarg de les vores del riu amb un sotabosc ric en arbusts i enfiladisses, com l'heura i l'esbarzer.

Aquesta vegetació actua com a zona de transició entre la terra i l’aigua i té la missió d’estabilitzar els marges dels rius, disminuir l’efecte de l’erosió, moderar la temperatura de l’aigua, depurar les aigües freàtiques i oferir refugi i lloc de cria i repòs per a les espècies d’animals característiques d’aquests boscos.

El riu i la seva ribera, en tota la seva longitud, presenten un equilibri dinàmic, en el que les comunitats d’organismes de cada tram estan estretament relacionats per les variables ambientals predominants.

En el tram mitjà de riu, els materials vegetals del riu  són particulats mentre la llera s’eixampla. Els macroinvertebrats més característics són els raspadors seguit dels col·lectors. Els trituradors i predadors no tenen tanta presència. Pel que fa als peixos, predominen els ciprínids com la perca, la carpa o el gardí.

En el tram baix de riu, les aigües són tranquil·les i amb un alt contingut de partícules fines en suspensió, nutrients dissolts, i fitoplàncton. La majoria dels macroinvertebrats presents són els col·lectors, amb una discreta presència dels predadors, i pràcticament nul·la presència dels trituradors i els raspadors. En aquest darrer tram són característics peixos predadors com el silur, el peix gat o el luciperca.

Catàleg de la flora de ribera

Catàleg de la fauna de ribera