Sostenibilitat

Et trobes a:Inici/Sostenibilitat/Web del riu Segre/Punts singulars

Punts singulars

Informació general
El riu al seu pas per Lleida Punts singulars Recursos didàctics Propostes lúdiques

PUNTS SINGULARS

1- Molins
1.1- El Molí de Cervià
1.2- El Molí de Sant Anastasi
2- Sèquies
2.1- La Sèquia de Fontanet
2.2- La Sèquia de Torres
3- Ermites
3.1- Ermita de la Mare de Deu de Butsenit
3.2- Ermita i el culte de la Mare de Deu de Grenyana
4- Els ponts de Lleida
4.1- Pont Vell
4.2- Pont del Ferrocarril
4.3- Pont Nou
4.4- Pont de l'Universitat
4.5- Pont de Pardinyes
4.6- Pont de Princep de Viana
4.7- Les passarel·les de vianants
5- El pas dels Rais
6- La barca d'en Tòfol, el Xoperal d'en Tòfol i el Pont del Boc
7- L'areny major i el Mercat del bestiar
8- Torrent de la Femosa
9- Clamors
9.1- Clamor de les Canals o de Cervià
9.2- Clamors de les Planes
9.3- Clamor del bosc
10- La canalització del riu Segre al seu pas  per la ciutat. La Banqueta
11- El riu Noguerola
12- La Mitjana
13- Aiguamolls de Rufea

 

punts d’interès

 

Plànol del Riu Segre

 

1- Molins
1.1- El Molí de Cevià

El molí de Cervià es troba situat al marge esquerre del riu Segre, a dos quilòmetres de la ciutat de Lleida, a tocar del camí de Grenyana, i a sobre la sèquia de Fontanet. (Veure plànol Riu Segre)

Inicialment el molí era propietat del llinatge dels Cervià i posteriorment passaria per diverses mans fins que al 1340 fou de titularitat municipal, convertint-se en un dels principals equipaments “industrials” de la ciutat. Aquest complex estava format per dos edificis: el molí de dalt, que aplegava diverses funcions, i el molí de baix, que era un molí fariner. També van funcionar com a molí bataner (per adobar la llana), per a la fabricació de vernissos per terrissa i, darrerament, per la generació d’energia elèctrica.

L’any 1440, la Paeria decideix rehabilitar l’antic complex. Els molins s’arrendaven i aquests van anar passant de mà en mà fins a la guerra dels segadors (mitjan s. XVII). Desprès d’aquesta guerra es torna a restaurar el molí fariner i es condiciona de nou. Pere Tarragó i Francesc Solà eren els arrendadors i vivien allí el 1697 quan el Consell General va intentar pactar en ells l’enderrocament per fer un nou molí, però finalment es van decantar per les obres d’ampliació, durant les quals es van posar l’escut de la ciutat i les escultures de Fontanet i Sant Anastasi.

Avui en dia encara es pot observar un complex sistema hidràulic amb recloses, basses, peixeres i un imponent salt d’aigua. L’antic complex industrial no es troba en gaire bon estat i tot just conserva dos edificis: un de titularitat municipal i un altre de titularitat privada. L’edifici més noble encara manté la seva estructura medieval integrada en l'ampliació que es va realitzar al segle XVIII. L’entorn ha millorat molt els últims anys amb les tasques de recuperació de la zona de la sèquia. No obstant, els voltants més propers del molí es troben en un estat precari.

Fonts:
ERITJA, X. (2006). Records d'un rec urbà: la Sèquia de Fontanet i el molí de Sant Anastasi o de Vilanoveta. Lleida: L'insitut Municipal d'Acció Cultural: L'ajuntament

BURRULL, J.; ERITJA, X.; SALLAN, Ll.; TERÈS, F. (2007). Partida de Grenyana: passat i present. Lleida: Arts Gràfiques de la Diputació de Lleida

moli de cervià 1 moli cervià 3 MOLI CERVIÀ 2

Fotos: Natàlia Buira, Lluis González

Inici

1.2- El Molí de Sant Anastasi

El molí de Sant Anastasi, també anomenat molí de la Bordeta i de Vilanova de Fontanet, es troba situat a l’Avinguda de les Garrigues nº128 de la Bordeta.

Fou construït a l’edat mitjana, l’any 1189, per tal que els moliners i llauradors poguessin aprofitar l’aigua de la sèquia de Fontanet. L’origen del molí està lligat al poble desaparegut de Vilanova de Fontanet, creat al segle XII i que va desaparèixer tràgicament desprès de les guerres dels segles XVII i XVIII.

A diferència del molí de Cervià, el de Vilanova va trigar més temps a ser propietat de la Paeria. Durant l’Edat Mitjana va estar en mans privades i posteriorment passaria de mà en mà, fins que el 9 de març de 1569 es vendria als paers de Lleida, un casal amb dos molins (el casal és el nom que rep l’estructura de l’edifici, i els dos molins son les moles que integren la maquinària interior del casal).

Un cop la Paeria va adquirir el molí es va assignar la gestió i administració d’aquest a un moliner, responsable del manteniment de l’edifici i de la seva maquinària.

El Consell General de la Paeria, l’any 1643, va acordar la reparació dels molins i les moles de Vilanova.

Cal destacar la situació del molí en el cap de rec del braçal major de la sèquia de Fontanet, que actuava com a element regulador de l’aigua per a l’horta urbana de Lleida.

El molí de Sant Anastasi estava distribuït en tres plantes:

-     Planta soterrada: Hi trobem l’estellador i la canaleta per on passava l’aigua.

-    Planta baixa: Trobem el molí, compost de dues moles.

-   Primera planta: On es feia el filtratge de la farina.

 

L’any 1997 van començar les obres de restauració de l’edifici del molí i van finalitzar l’any 2008. Al 2006 es van iniciar les obres d’adequació de l’entorn i de restauració de les peces del molí, fins al 2007. Actualment és una de les seus del Museu de l’Aigua de Lleida, conservant encara tota la seva maquinària.

Font: ERITJA, X. (2006). Records d'un rec urbà: la Sèquia de Fontanet i el molí de Sant Anastasi o de Vilanoveta. Lleida: L'insitut Municipal d'Acció Cultural: L'ajuntament

 

 

2- Sèquies

En societats com la de Lleida on l’escassetat de l’aigua és constant, és necessària la domesticació de rius i torrents per tal de captar aquest recurs tan preuat, i  la sèquia es converteix  en un element imprescindible. Permet dosificar la força de l’aigua, fer-la manejable, servir-se’n per regar i aprofitar-la per usos industrials.

2.1- La Sèquia de Fontanet

La sèquia de Fontanet és un dels testimonis d’una època llunyana en què la ciutat i la societat vivien abocats a les seves hortes.

De les sèquies d’origen musulmà, aquesta és la més rellevant, la qual s'anomenava sèquia Vetula (sèquia vella) i a la que els feudals, en conquerir la ciutat, van posar-li el nom de sèquia de Fontanet.

Aquesta sèquia regava, -i encara rega-, l’horta del marge esquerre del riu Segre, a nivell de la ciutat. Al llarg del temps va ser utilitzada  per diferents molins bataners, fariners i d’oli bastits a la seva vora.

Les dimensions de l’actual sèquia de Fontanet avui ens poden semblar modestes, però tenint en compte l’època històrica en que es van construir, l’hem de considerar una gran  i important infraestructura, que va ser bàsica  per al desenvolupament de la terres de Lleida i els seus entorns.

Dissenyada per regar l’horta urbana de Fontanet, la sèquia consta de:

-    Punt de captació d’aigua al riu Segre situat al terme d’Alcoletge del que encara es conserven testimonis.

-    Un canal que condueix l’aigua al llarg dels més de 10 Km de longitud.

-    Un punt final de desguàs situat en el torrent de la Femosa a 2,5 Km de la població d’Albatarrec.

Es desconeix l’orígen històric, encara que tots els indicis porten al moment de la consolidació i l’expansió urbana que experimenta Lleida a partir del segle X. Les primeres referències escrites apareixen al segle XII.

Es sap molt poc sobre el model de gestió d’aquesta xarxa hidràulica, però és remarcable el pes de l’administració pública en la societat musulmana. Les fonts feudals del segle XII adopten el concepte de cavasèquia, que feia referència a un càrrec públic que tindria com a missió el bon govern de la sèquia.

Durant la baixa edat mitjana es defineixen les bases sobre les quals es configurarà el sistema hidràulic d’aquesta zona que ha arribat fins avui. A partir de la conquesta cristiana de la ciutat, l’any 1149, profundes transformacions acaben afectant l’antiga organització musulmana.

L’impacte que aquest nou model social de la propietat tindria en l’extensió de Fontanet, aviat es faria evident. La proliferació de les torres i molins respon a aquesta dinàmica de disgregació senyorial de l’horta.

Coetàniament, tingué lloc un altre procés de repoblament d’aquestes terres. Els senyors afavoreixen l’arribada de nombrosos colons per conrear els seus dominis atorgant-los una petita heretat (casa, hort i terres) i a canvi aquest els demanava les rendes en forma de gra i vinya.

Aquest augment demogràfic no només suposà el creixement urbanístic de Lleida, sinó que també afavoria el naixement de nous assentaments rurals vinculats a la sèquia i la seva horta com Vilanova de Fontanet (la Bordeta), Palau de l’Horta (el Palauet) o Albarés.

Entre el segle XII i XIII,  assistiríem a un procés d’ampliació del traçat de sèquies que permetria augmentar l’espai de reg, fins aleshores restringit a l’horta de Fontanet.

Les principals tasques de gestió i administració de la sèquia s’han centrat des de sempre en l’organització, defensa i manteniment del sistema. L’agost de 1234 el regiment de les sèquies de Pinyana i de Fontanet es farien de manera conjunta i les decisions es prendrien directament des del Consell General de la Paeria.

Fins al primer terç del segle XV, tot i seguir les línies generals del sistema organitzatiu de la sèquia de Pinyana, els hereters de Fontanet es constitueixen com a col·lectiu amb prou força per intervenir en les decisions que afecten la gestió directa de la sèquia que representaven fins a arribar a tenir un paper destacat en les comissions de prohoms de la ciutat.

A finals del segle XVIII l’estructura jurídica tradicional d’organització del rec al pla de Lleida desapareix per donar pas a un nou model més normatiu. A l’any 1716 es produeix l’enfrontament del govern municipal de la Paeria  i com a conseqüència transcorre un llarg període de provisionalitat fins a la definitiva estructuració de la Junta de Sequiatge de 1794.

La Junta de Sequiatge de la sèquia de Fontanet en l’actualitat esta administrada per un grup de nou vocals, cinc dels quals representants de la ciutat de Lleida, dos d’Alcoletge, un de Vilanova de la Barca i un de l’àmbit de la industria. Tot i cadascun d’ells representen una zona concreta, un territori afectat per les tranquil·les aigües de Fontanet.

Temps enrere treballaven directament diversos sequiers. Avui nomes un fa el manteniment dels 12Km de canalització.

L’any 1990 Fontanet se separa de la denominada Comunitat General de Regants de Pinyana i Fontanet.

Actualment rega uns 1900 jornals de terra i unes 800 hectàrees.

Fonts:

ERITJA, X. (2006). Records d'un rec urbà: la Sèquia de Fontanet i el molí de Sant Anastasi o de Vilanoveta. Lleida: L'insitut Municipal d'Acció Cultural: L'ajuntament

VICEDO, E; ALDOMÀ, I.; ERITKA, X.; FOMS, J.; GONZALEZ, J.; MARTÍNEZ, J.M.; MORELL, R.; BOIXADERA, J. (2006). Els Canals de Pinyana i Fontanet: l'aigua com a factor transformador de la regió de Lleida. Lleida Pagès

TORRES GRAELL, M.C.; SOL i CLOT, R. (1974). Historia de un canal : 1147/1974. Lleida

sequia fontanel

Foto: Lluis González

Inici

2.2- La Sèquia de Torres

 

Es desconeix l’origen de la sèquia, però sabem del seu ús durant l'època musulmana, sobre el segle XII.

És una sèquia tradicional que consta de:

-     Punt de captació d’aigua al marge esquerre del riu Segre. Antigament el primer punt de captació va ser sota el pont vell de Lleida i posteriorment l’agafava de sota les comportes de la Canadenca, a l’assut de la sèquia de torres, també anomenat la peixera. Una vegada construïdes les comportes de la presa de Lleida, agafà l’aigua del canal de Serós.

-        Un canal que condueix l’aigua al llarg d’un recorregut proper als 30 Km pel marge esquerre del riu Segre

-        Un punt final de desguàs situat a Torres de Segre, poble del que rep el nom la sèquia.

La primera referència històrica documentada és de l’època de domini cristià. Guillem de Cervera va fer una donació al monestir de poblet (1153), on la sèquia serveix de referència per delimitar les propietats.

En aquells temps la propietat i domini de les aigües estava reservat al sobirà, qui podia cedir l’ús o administració a qui li pagués. Alfons el Cast cedí al seu vassall Ramon de Cervera (desembre de 1184) el dret de prendre-la de qualsevol lloc amb la condició de que un possible canvi del seu curs havia d’estar aprovat pes Templers.

Durant els segles XIV i XV foren prolífics els conflictes pel control de la sèquia entre els Hospitalers i la Paeria pel lloc on s’havia d’agafar l’aigua, i també per les queixes de la gent de Sudanell per la poca aigua que els arribava pels seus conreus. Part d’aquests problemes es solucionaren a mitjans del segle XVI quan es va decidir variar el curs i augmentar l’amplada i el cabal. Tot i les obres els problemes continuaren, fins que a finals del segle XVII, el Consell General de Lleida concedí la llicencia per a la construcció d’una nova presa una mica més amunt del molí de Cervià, a la peixera.

A principis del segle XVIII van començar les obres de la nova presa i les del nou tram de sèquia fins enllaçar amb la vella. També es van fer obres de millora durant els anys 1752-1754. Tot i les obres, els problemes de subministrament d’aigua van persistir durant tot el segle.

Com que la insuficiència d’aigua era cada vegada més evident i els requeriments del comanador més nombrosos, a primers del segle XIX els regants de torres varen sol·licitar i obtenir autorització per part de l’Ajuntament de la vila per fer una nova presa al Segre. Al novembre del 1801 es presentava el projecte que era aprovat per el Reial Consell de Castella al febrer de 1803. L’ajuntament de Lleida es negava a la construcció de la nova presa i va presentar un expedient rebutjat al 1807, pel que van prosseguir les obres.

Els forts aiguats del juliol del 1837 causaren gravíssims danys a la sèquia i la violència del corrent del riu va arrossegar i feu desaparèixer l’aqüeducte. Les obres  per arreglar els desperfectes finalitzaren satisfactòriament al juny 1838 tot i que els danys causats als pagesos per la manca de reg havien estat incalculables. Els anys posteriors van continuar els problemes a causa dels continus desperfectes a la sèquia.

Al 1849 foren adquirits els béns de la comanda hospitalera de Torres per la societat Clua&Socis i aquests varen reconèixer com a propietaris de la sèquia a la comunitat de regants. Durant la resta de segle els problemes per la propietat de la sèquia continuaren; una part deia que la propietat era de la societat i un altra part deia que era de la comunitat de regants.  Els fets més greus d’aquests problemes arribaren a l’estiu de 1870 quan la comunitat de regants construí un molí, el qual fou destruït per l’altre bàndol al·legant dret de possessió de l’aigua.

La comunitat de regants no va ser constituïda com a tal fins a 1912. Això implicava que l’única entitat amb capacitat legal per gestionar els temes de regatge era l’Ajuntament.  Aquell mateix any es començava a construir la presa de la Canadenca, per al canal de Seròs, el qual es comprometia a subministrar aigua suficient per garantir els rec a la sèquia de Torres.

Al llarg de la seva història, la sèquia de Torres ha estat un clar testimoni de com els lleidatans i lleidatanes cuidaven les seves hortes, i ha subministrat aigua a cases, indústries i molins.

La sèquia ha vist com generació rere generació els habitants de les hortes del marge esquerra del riu, patien la mancança d’aigua, algunes vegades per la figura del comanador (era la persona encarregada del cobrament, manteniment i subministrament de l’aigua, abusant alguns cops del poder que tenia sobre els pagesos i no complint les seves tasques), altres vegades per la sequera (que feia disminuir el cabal del Segre fins al punt que fos insuficient per subministrar l'aigua), i altres vegades per les riuades (que deterioraven la sèquia i impedien que arribés el subministrament).

Aquesta centenària sèquia avui en dia encara rega hortes i dóna aigua a torres i indústries dels termes de Lleida, Albatàrrec, Montoliu,  Sudanell i Torres de Segre. Es tracta d’una important infraestructura que ha transformat una terra àrida i seca en  verda i fèrtil, la qual agafa aigua del canal de Seròs. El creixement  que ha sofert la ciutat de Lleida els últims anys ha modificat algunes parts de la sèquia. L’any 2010 es va entubar  la sèquia, en el seu pas per el barri de Cap-pont, (195 metres lineals de nova canalització), amb dimensió suficient per poder absorbir els cabals concedits a la Comunitat de Regants de Torres de Segre per part de Fecsa-Endesa.

Fonts:

TORRES GRAELL, M.C.; SOL i CLOT, R. (1974). Història de un canal: 1147/1974. Lleida

PANADÉS i MARSELLÉS, I.; ESCOLÀ i PONS, M. (1990). La Sèquia de Torres i el regatge al Baix Segre. Torres de Segre: L'Ateneu.

PANADÉS i MARSELLES, I.; ESCOLÀ i PONS, M.; BERTRAN i ROIGÉ, P. (1983). Torres de Segre: panoràmica històrica. Torres del segre: Ajuntament de Torres de Segre

S.A. (1975) Torres de segre: recopilación de datos de la villa: del anyo 200 a. C. hasta el 1912 de nuestra era. Lleida: Imp. Comercial

LA SEQUIA DE TORRES

Foto: Natàlia Buira

Inici

3- Les Ermites
3.1- L'ermita de la mare de Deu de Butsenit

 

L’ermita de la Mare de Déu de Butsènit,  data del temps de la reconquesta de Lleida, l’any 1149. La tradició narra com, en apropar-se els sarraïns a aquestes terres, els cristians amagaren la imatge per a que no fos profanada pels infidels. Passaren uns quants segles fins que Lleida tornà a ser cristiana. Un bon dia un pastor es va fixar que un dels seus bous, en lloc de pasturar, s’entossudia en furgar la terra, i en apropar-se es va trobar que emergia de la terra part d’una bella imatge de la Mare de Déu. El 1495 en aquell mateix lloc es va edificar una capella per venerar-la, on es va conservar la imatge fins a la seva desaparició durant la Guerra dels Segadors (1640-1652).

La família repobladora de Butsènit es creu que va marxar durant la conquesta de València, el 1238, fins que l’any 1300, un valencià amb cognom Butsènit fundà un benefici per a la conservació i el culte del santuari que ja existia.

Els diferents conflictes bèlics van causar  la destrucció de l’ermita i la imatges de a Mare de Déu. Es sap que els antatjans, a la Torre de Butsènit, tenien el privilegi de retenir durant tres dies els malfactors que passessin per allí. Un altra referència datada de març del 1483 és que el Consell de la Paeria prohibí els peregrinatges a l’ermita a causa de la pesta que flagel·lava la ciutat i com a mesura per tal d’evitar la seva propagació. L’any 1657 va ser esculpida de nou la imatge de la Mare de Déu feta de policromat, com l’anterior, i és aquesta la que es venera actualment.

L'anh 1676, s'ha documentat que hi residia un ermità piadós: Mateu Sió. En aquells temps a Butsènit sempre hi vivia un sacerdot que tenia cura del culte i oferia estada als peregrins. Al s. XVIII es va construir davant del frontis de l’ermita on s’ubicava la sala de l’Obra de Butsènit un edifici de dos pisos que va servir durant un temps de vivenda del capellà. A més de la casa i la finca, el santuari tenia joies i abundants ornaments.

Durant el s. XIX el conjunt d’edificis de l’ermita va passar oficialment a mans laiques. En temps de Carles III, l’any 1836, es promulgà una llei de desamortització dels béns eclesiàstics segons la qual totes les propietats dels monestirs i de l’Església passaven a mans de l’Estat. El juny de 1846 es donà possessió de l’ermita a la Junta Municipal de Beneficència. El 1870 s’arribà a un estatus més consensuat, i les claus de l’ermita estaven en mans del sacerdot, al qual cedien estada a la casa, unes habitacions del primer pis i de les golfes. Tot acabaria definitivament el 1951 quan, a la vista de la documentació que guardava Hisenda, l’Ajuntament cedí gratuïtament al bisbat els locals i la finca de Butsènit.

Entre el 1918 i el 1920 s’iniciaren les escoles municipals de Butsènit. El seu primer mestre, Josep Casamajó i Palau, tindria l’any 1921 una lloable actitud d’ajuda vers els que sofriren l’anomenada catàstrofe de Butsènit, en la que moriren 33 persones.

A principis del 1938, l’exèrcit franquista s'apropava a Lleida i, davant del perill de bombardejos i atacs, s’habilità l’ermita de Butsènit com a dipòsit provisional dels fons artístics expropiats pels republicans, inclosos els del museu diocesà. Tot hi això l’agost d’aquell mateix any l'exèrcit conquerí Butsènit, i els materials artístics els portaren primer a Lleida i després a Saragossa, ciutat on restarien fins a l’acabament del conflicte bèl·lic. A partir d’aquest moment, s’inicià un període de confusió en quant a la devolució de les obres als seus propietaris.

Des de 1974 fins a l’actualitat s’han fet diferents actuacions de restauració i adequació dels edificis. Al 1986 es renovà el paviment de l’ermita i es condicionà la paret entre aquesta i el recambró per tal d’ubicar-hi les pintures fetes per l’artista lleidatà i bon amic de Butsènit, en Víctor P. Pallarés.

Font: MARTÍ i SOLSONA, Fr. (1995). Santa Maria de Butsènit. Lleida

Pàgina web de l’Ermita de Butsenit:  http://www.arrakis.es/~obokaman/butsenit/index.htm

hermita butseni

Foto:Lluis González

Inici

3.2- L'Ermita i el culte a la Mare de Deu de Grenyana

 

Les primeres referències documentades sobre l’ermita de Grenyana daten de la primera meitat del segle XIV, durant les quals l'ermita pertanyia a la jurisdicció parroquial de l’església de Sant Joan Baptista de Lleida.

La llegenda de Grenyana explica que un bou, dia rere dia, se separava del ramat per apropar-se a una petita cova situada a un nivell per sota de l’ermita, i allí s’agenollava. Allí el pastor hi trobà una imatge de la mare de Déu. Les autoritats eclesiàstiques lleidatanes van decidir alçar una ermita o santuari on es venerés aquella imatge trobada. Durant els segles XIII i XIV va ser un lloc de devoció popular.

L’ermita va patir els efectes devastadors de la Guerra dels Segadors, la Guerra de Successió i la Guerra de la Independència (o del francès). Malgrat tots els inconvenients, a l’altura de 1867 aquesta mostrava un bon estat en general gràcies als aplecs i romeries, que van continuar durant el darrer terç del segle XIX. La revolució de 1868 i les turbulències socials i polítiques que van seguir a la Tercera Guerra Carlista van abocar l’ermita a un nou període de decadència i deteriorament. Aquesta no va refer-se fins l’any 1881, ampliant-ne pels dos costats l’altar major. Durant les obres (octubre 1881-abril 1882) la imatge de la Verge es va portar a Lleida. A la seva tornada va coincidir amb un moment d’expansió catòlica i es van fomentar i multiplicar els actes de culte, devocions i romeries.

Durant la Guerra Civil (1936-1939) l’ermita de Grenyana va sofrir danys irreparables; va desaparèixer per sempre la imatge gòtica de la Mare de Déu que durant segles havia presidit l’ermita, i l’edifici es va deteriorar pels impactes de bala des de l’altra banda del riu, i perquè fou adoptat com a caserna per a la tropa. Acabada la guerra es va emprendre la restauració de l’ermita per poder-la reobrir al culte. La vella imatge de pedra es va substituir per una altra de fusta que l'imitava fidelment.

A principis dels cinquanta, gràcies a l’impuls de mossèn Ramon Macarulla, rector de la parròquia de Sant Joan, s’adequà el temple per a la il·luminació elèctrica, s’instal·laren dos confessionaris i un Sant Crist, al temps que es construïen quatre altars laterals. La restauració va culminar amb la entronització d’una nova imatge de la Mare de Déu de Grenyana, una imatge original que podia seguir els patrons estilístics de l’escultura de finals del s. XIII o principis del XIV, amb clars referents als tallers de la Seu Vella de Lleida. Des de 1964 la partida i, per tant, també l’ermita, van passar a formar part de la parròquia de la Sagrada Família.

Aviat es va recuperar el tradicional “Aplec”, en el que participaven la gent de la partida i lleidatans que aprofitaven la diada per passar-la al camp o prop del riu. El casal annex a l’ermita i la finca han estat durant anys habilitats com a lloc de tertúlia, de representacions teatrals i de jocs de taula, i en les franges de la finca que quedaven sense cultivar hi havia el camp de futbol.

Malgrat la influència rellevant que l’ermita exercí en l’àmbit de l’educació i la convivència de la partida, en un moment determinat s’impedí que la gent de Grenyana tingués accés tant als terrenys de l’entorn com a les sales del casal adjunt. Aquesta situació marcà l’inici de la degradació de l’edifici, tot i que l’espai de culte mai fou tancat perquè s’hi continuava celebrant missa els dies de festa.

Actualment, veïns i parròquia han realitzat diverses actuacions per tal d’aturar l’abandó de l’ermita; restauració de l’altar, pintura de l’església, potenciació dels aplecs retornant-los als terrenys adjacents, habilitació d’un nou camp de futbol, construcció d’una nova escola parroquial.

 

Font: BURRULL, J.; ERITJA, X.; SALLAN, LL.; TERÈS, F. (2007). Partida de Grenyana: passat i present. Lleida: Arts Gràfiques de la Diputació de Lleida

Web de contacte i explicació de l’ermita de Grenyana:  http://www.bisbatlleida.org/parroq/seuvll/sgfaml_es.htm

Butseni 1 Butseni 2

Fotos: Natàlia Buira

Inici

4- Els ponts de Lleida

 

La història de Lleida ha estat sempre vinculada amb el riu i amb la possibilitat o dificultat per atravessar-lo. Els  ponts de la ciutat han estat protagonistes de batalles, riuades i grans aconteixements. De mica en mica els dos marges del riu s'han anat connectant a través de ponts i passarel·les, i han permés l'expansió de la ciutat i una major permeabilització del territori.

 

Font: SOL, R; TORRES, C. (1993). El Pont de Lleida, una història d'imatges. Lleida: Dilagro S.A.

pont vell 1 pont vell 2

Font: fotos-antigues-lleida.blogspot.com

Inici

4.1- Pont Vell


El Pont Vell s’alçà pràcticament en el mateix indret on fou aixecat el primer viaducte per salvar el riu Segre., probablement  en la època en que els romans arribaren a aquestes terres, al segle III a. C. El pont era un pas obligat que Roma havia de fer per a l’expansió del seu territori.

La primera referència documentada data de l’any 47 A.C., quan Juli Cèsar perseguia a Ilerda les tropes rebels de Pompeu. En les memòries, el propi Juli Cèsar ressalta en repetides ocasions la importància estratègica del pont en les seves batalles per les nostres terres.


Anys més tard, l’any 62,  Lucà, poeta de l’època de Nero i nebot de Sèneca, va fer una breu descripció del pont en els seus versos.

Al segle II, també apareix una referència del pont de Lleida en els escrits de Dion Casi, Historia de Roma.


En el segle XII, en plena reconquesta cristiana de la ciutat, es troba documentada l’existència d’un pont fet tot de pedra, amb sis arcades i set pilars construït amb reforçats tallamars. Era un pont de doble vessant amb el cim en el tercer pilar i d’inclinació més forta cap a l’esquerra que cap a la dreta. La calçada pel trànsit feia set metres d’ample i estava protegida per una barana de pedra d’un metre d’alçada,  i en la qeu es fa referència al portal d’alcantara, terme d’origen àrab que vol dir pont. Es tractava d’un pont de peatge que resistí fins la riuada de 1866. 

Les nombroses riuades  que viu el riu Segre al seu pas per Lleida, afecten el pont de diferent manera. En primera riuada que es documenta data de 1306  el pont no sofrí cap desperfecte. L’any 1327 el riu guanya la partida al pont, els pilars i les arcades foren arrossegades pel corrent de l’aigua, el vell pont romà desaparegué, havents-e de reconstruir. En les riuades posteriors, l’any 1372 i 1379, el pont torna a sofrir desperfectes.

Tant al segle  XV com el XVI el pont resisteix les nombroses riuades i no és fins  l’any 1597  que una riuada enderrocà un pilar i dos arcades, fet que es repetiriaa al 1617. L’any 1726 un altra riuada enderrocà dos pilars i tres arcades.

El 1787 Lleida vivia la febre renovadora del Governador Blondel, el qual va decidir construir un mur de contenció que requeria guanyar terreny al riu. El primer afectat fou el pont, el qual necessitava la destrucció de l’arcada més propera a la ciutat per compensar la reducció del llit del riu.

L’any 1866 un altra riuada enderroca  la meitat del pont. Es construeix aleshores una passarel·la de fusta provisional fins que a l’any 1875 es reconstruí el pont conservant el pilars i les arcades de pedra i es refà la part desapareguda amb ferro.

Duran aquetsa època el territori es va dividir en províncies, van aparèixer les diputacionsi l’Estat  va fer la cessió del tram de carretera de Lleida a Cervera (que formava part de la general de Madrid a la Jonquera) a la Diputació de Lleida. En aquesta cessió s’incloïa el pont, durant el període entre 1875 i 1886. A partir d’aquesta data les competències del pont passaren a ser de l’Estat i es feu càrrec  el Ministeri de Foment.

Al segle XX, l’any 1907, torna a haver-hi una riuada que s’endu el tram de ferro arreglat anys enrere. Havia arribat la fi del vell pont i era hora de fer-ne un de nou. L’any 1911, mentres la ciutat vivia la joia de la inauguració del pont nou, una piqueta enderrocava els pilars i les arcades del vell pont de Lleida.

L’any 1938, durant la guerra civil, el nou pont de ferro va ser dinamitat. Un cop Franco va conquerir la ciutat, va fer construir dues passarel·les provisionals, i un nou pont provisional de fusta, éssent substituit l'any 1944 per l'actual.



Pont vell

Pont Vell de pedra.

Font: http://jordipllibres.wordpress.com/tag/historia/

Riuada 1907 1 Riuada 1907 2

Restes del pont romà o de pedra després de la riuada de 1907.

Font: Blog fotos antigues de Lleida

L’octubre de 1866 el riu enfurismat s’emportà part del pont, a més de malmetre camps i collites. Tres de les sis arcades havien desaparegut, i per refer aquest tram es va optar per la construcció d’una passarel·la metàl·lica seguint un projecte de Juli de Saracíbar. Es va inaugurar el 1875, i el nou tram metàl·lic resistí fins la riuada del Segre de 1907.

pont vell 1 pont vell 2

Pont Vell (1875-1907)

Font: Blog fotos antigues Lleida i web todo colección


Arc pont vell

L’arc del Pont. Any 1905.

Font: Blog fotos antigues Lleida

El 1907 la turbulència de les aigües va enderrocar la meitat del pont . La reconstrucció s’encarregà a l’enginyer Josep Bores i Romero i la va finançar l’Estat. El resultat fou un pont de dos pilars i dos estreps de ciment recoberts de pedra, i tres arcades metàl·liques de 44m de llum cadascuna. La calçada tenia deu metres d’ample i la rasant s’elevava deu metres sobre l’estiatge. S’inaugurà el 1911 i resistí fins que fou dinamitat 27 anys després.

Font: Blog fotos antigues Lleida

Pont de ferro 1 Pont de ferro 2

Pont de ferro de 1911.

Font: Blog fotos antigues Lleida

Pont de ferro 3 Pont de ferro 4

 

Lleida l'any 1929, Pont de Ferro

Font: Blog fotos antigues Lleida

Plaça bores

Plaça Bores i pont d’entrada a Lleida.

Font: Blog fotos antigues Lleida

El 3 d’abril de 1938 les tropes de Franco conqueriren Lleida. L’última acció de les tropes republicanes en la seva fugida va ser la voladura del pont de la ciutat, quedant només en peu les piles centrals de formigó. L’any 1939, i en 19 dies, es va construir un pont de fusta com a solució provisional per tal d’assegurar les comunicacions. Aquest tenia una llargada total de 159metres, amb 7 trams de longitud variable entre 21,6m. i 26,4m., i el perfil de doble T. Era un pont de doble circulació amb una calçada de 3,5m, dues voreres i una amplada total de 8m. La nova estructura es va assentar sobre pilars també de fusta de 5m. El pont provisional va durar fins al 1944.

ramat al pont vell

Ramat de corders creuant el Pont Vell, 1934

Font: Blog fotos antigues Lleida

El pont que ha tingut la ciutat de Lleida fins ara es bastí a principis de la dècada dels 40. Amb una llargada total de 149 metres, travessava el Segre amb tres pilars, dos estreps i quatre arcades; les dues centrals feien 47,6 metres, i les dues laterals 25metres. Es tracta d’un pont de mènsula que fou revolucionari en el seu temps. Va ser dissenyat pels enginyers Amalio Hidalgo Fernández, Jacinto Julio González i el lleidatà Victorià Muñoz Homs, i el constructor fou Marcel·lí Llagostera. Les obres es van iniciar a finals de 1940, i després de 45 mesos es va inaugurar el pont, el 6 de maig de 1944. Aquest pont ha demostrat la seva solidesa durant les dues riuades de 1966 i 1982 patides per la ciutat de Lleida, i va ser la única entrada a Lleida des de l’altra banda del riu fins l’any 1973.

Pont vell 1947 pont vell guerra civil

Pont Vell. Lleida, 23 de juny de 1947.

Font: Blog fotos antigues Lleida

El Pont Vell de Lleida, 63 anys després, ha estat renovat i ampliat d’acord amb els criteris i necessitats urbanístiques del segle XXI. Abans de les obres de millora, el pont vell presentava: unes dimensions de la secció transversal insuficients per als vianants, uns nivells d’iluminació i de contenció insuficients, un envelliment acusat de l’estructura de formigó armat, un preocupant augment de la carbonatació del formigó, presència de fissures, d’escrostonaments, armadures rovellades i desintegrades a la intempèrie que demanaven una operació de rehabilitació per prevenir mals majors.

Les obres que s’han dut a terme han estat de dos tipus:

Funcionals:

-  Integració del pont amb els Camps Elisis i el Parc de la Canalització amb la construcció d’un mirador.

-  Eixamplament de voreres d’1,5 a 3,5 metres.

-  Implantació d’una nova barrera de protecció dels vianants vers el trànsit.

-  Renovació de barreres i enllumenat.

-  Renovació de les instal·lacions de serveis que creuen el riu Segre a través del pont (gas natural, mitja tensió, telecomunicacions, etc.)

Estructurals:

-  Rehabilitació de l’estructura existent.

-  Reforçament de les bigues laterals.

Pont vell actualitat

Pont Vell en l’actualitat.

Font: La Paeria

Inici

4.2- El pont del ferrocarril

El Pont del Ferrocarril de Lleida s’inaugurà oficialment el 5 d’octubre de 1860. Formava part del tram Lleida-Manresa de la línia construïda per la Companyia del Ferrocarril de Saragossa a Barcelona. Aquest pont era metàl·lic, tenia una amplada de 12,20 metres i comptava amb una única via.

L’estructura metàl·lica es va construir a la casa “C. de Bergue, Engineers” de Manchester, i es traslladà a Lleida on es muntà en tres mesos, un cop fets els fonaments i els pilars.

Degut a la intensa circulació ferroviària, es va decidir fer una nova estació i també un nou pont. Aquest es va fer reforçant part de l’estructura anterior amb cinc grans arcs de formigó dividits en tres arcs paral·lels. Els enginyers van conservar l’amplada original, però s’instal·laren tres vies en lloc d’una.

El pont fou volat el 2 d’abril de 1938, durant la Guerra Civil; fou dinamitat per les tropes republicanes en la seva retirada de la ciutat. Com a conseqüència, van quedar greument malmesos els dos arcs finals del pont, a l’entrada de l’estació, tallant així la comunicació ferroviària amb la resta de Catalunya. Després de la guerra, el govern franquista va reconstruir el pont aprofitant tots els pilars i fonaments, i respectant la fisonomia original.

La infraestructura perdura avui dia, comptant amb dues vies d’ample ibèric i una d’ample estàndard.

pont ferrocarril vell Pont ferrocarril nou

Primer pont del ferrocarril als anys 1910 i 1915                                                 Pont en l'actualitat (Wikipedia)

Fonts: Blog fotos antigues Lleida

Inici

4.3- Pont nou o pont dels instituts

La gran popularització de l’automòbil als anys 60 comportà amb freqüents col·lapses circulatoris al pont Vell, ja que era l’únic pont per creuar  la ciutat, i  formava part del recorregut de l’antiga carretera Nacional II.

El 1970 el govern franquista va projectar la creació d’una variant per desviar la carretera nacional que incloïa la construcció d’un nou pont. Aquesta variant començava al carrer Comptes d’Urgell, seguia en paral·lel al riu entre Cappont i La Bordeta, creuava el Segre amb el nou pont i tornava a empalmar amb la carretera general a l’alçada dels Instituts. El viaducte tenia 28 metres d’amplada, dos carrils per a cada sentit de la circulació i unes voreres de 2,5 metres.

El nou pont fou inaugurat oficialment el 7 de juliol de 1973 pel ministre Gonzalo Fernández de la Mora. A partir d’aquell moment, el pont de Lleida va esdevenir el Pont Vell, i el viaducte de la N-II el Pont Nou.

L’any 2009 es va reformar les voreres del pont substituint els guarda-rails que protegeixen els vianants per una barana d’aspecte més urbà.

Actualment, degut a la construcció d'altres ponts a la ciutat. el pont "Nou" ha passat a anomenar-se "Pont dels Instituts", degut la proximitat dels tres centres d'ensenyament de secundària.

Pont nou

Lleida 1989

Fonts: Blog fotos antigues Lleida

Inici

4.4- Pont de la universitat

A principis de la dècada dels 90, Lleida veia necessària la construcció d’un tercer pont sobre el riu Segre al seu pas per la ciutat, ja que els dos ponts existents no podien absorbir la gran afluència circulatòria del moment.

El nou pont esdevingué el principal punt d’accés al campus de Cappont de la UdL. Fou finançat per la Generalitat de Catalunya, fet que provocà una certa discussió sobre com s’havia d’anomenar el pont, però finalment la denominació escollida fou Pont de la Universitat.

Malgrat les dificultats sorgides durant les obres (fins i tot es van incendiar els encofrats de fusta), el pont s’inaugurà oficialment el 20 de febrer de 1993 pel President de la Generalitat Jordi Pujol i l’alcalde Antoni Siurana.

Pont universitat 1 Pont universitat 2

Font: Citellum

Inici

4.5- Pont de Pardinyes

El 9 de gener de 1995 fou inaugurat el quart pont de la ciutat de Lleida pel ministre Josep Borrell i l’alcalde Antoni Siurana, i fou finançat pel Ministeri d’Obres Públiques.

El pont de Pardinyes té una longitud de 152 metres, i és el pont situat més cap al nord de Lleida. A més d’endreçar el trànsit d’aquesta part de la ciutat, és un accés directe a la zona industrial del marge esquerre del riu.

pont pardinyes

Font: Geocaching

Inici

4.6- Pont de Princep de Viana

La construcció del cinquè pont de la ciutat s’emmarcà dins el Pla de l’Estació de Lleida, que conté totes les mesures urbanístiques executades amb motiu de l’arribada del tren d’alta velocitat a Lleida.

L’obra de l’enginyer navarrès Javier Manterola, ubicada paral·lelament al pont del ferrocarril de Pardinyes, permet crear un nou eix viari que travessa la ciutat de nord a sud. Es tracta d’un viaducte subjectat per grans tirants d’acer aguantats per dos grans braços centrals, amb calçades de 6,6 metres (dos carrils per cada sentit), i dues voreres de 4 metres, per permetre una circulació fluïda en ambdós sentits.

El nou pont, inaugurat oficialment el 10 d’abril de 2010 pel President de la Generalitat José Montilla i l’alcalde Àngel Ros, ha absorbit bona part del trànsit del Pont Vell i del de Pardinyes.

Popularment aquest nou pont es anomenat "el Pont de la guitarra".

pont princep 1 pont princep 2

Font: La paeriaaraponent.cat

Inici

4.7- Les  passarel·les de de vianants

Lleida desprès de la construcció de els 5 primers ponts i l’augment del trànsit de vehicles de motor, es va veure amb la necessitat de construir passarel·les per a facilitar l’accés dels vianants a les diferents zones de la ciutat, de forma còmoda i segura. Aquestes pasarel·les tamé tenen com a objectiu  facilitar l’expansió dels diferents barris separats per el riu i que durant molts segles s’havien trobat aïllats, a banda i banda.

 

Actualment el terme de Lleida compta amb quatre passarel·les, tres situades dins de la ciutat i una a les afores.

D'altra banda està projectada una cinquena passarel·la al nivell de la Fira de Lleida.

 

Passarel·la del Liceu Escolar

Va ser la primera passarel·la de a ciutat, i molt estratègica per unir el barri de Cap-Pont, en constant expansió  amb el centre de la ciutat. Durant molt temps va ser criticada per les seves llargues  rampes d’accés. Es va inaugurar el 22 de novembre de 1997 i connecta l’Avinguda de Blondel amb la plaça Blas Infante.

 

Passarel·la dels Camps Elisis

És la segona passarel·la que va disposar Lleida , construïda l'any 2003. Té  unes dimensions de 144 m de llargada i 5,85 m d'amplada, i connecta el Parc dels Camps Elisis amb l'Avinguda del Segre. Aquesta construcció va rebre un premi per part de la Convenció Europea per a la Construcció Metàl·lica(ECCS).

 

Passarel·la del Camí del RIu, o de Rufea

Es troba a les afores de la ciutat al terme municipal de Rufea. La construcció d’aquesta passarel·la forma part del camí natural del riu i té l’objectiu principal d'apropar a la gent al riu Segre i als aiguamolls de Rufea. S'accedeix a ella per el camí vell d'Albatarrec i connecta amb el camí Natural del Riu Segre. La pasarel·la està construida amb fusta per tal d'integrar la seva estètica a l’ambient on es troba situada.

La passarel·la de Rufea es va inaugurar al març del 2009 i té una longitud de 144 metres i 2,5 metres d’amplada.

 

Passarel·la dels Maristes

És l’ultima passarel·la que s’ha construït a la ciutat (2010). Té una longitud de 163 metres de llarg i 5 d'ample i compta amb braç de 2,70 metres d'amplada. La passarel·la connecta el Carrer República del Paraguai amb el Campus universitari de Cappont, a la vegada que facilita l'accés al Parc natural del Segre. Com a característica principal podem destacar la seva il·luminació a les baranes que canvia de colors. Una part d'ella és translúcida i permet veure el riu. La passarel·la va ser inaugurada el 26 d'octubre de 2010.

 

Inici

5- El pas dels Raiers

Aquest ofici centenari consistia en transportar, a través del riu, fusta extreta del bosc provinent de l’Alt Pirineu, fins a les importants serradores de la plana de Lleida, i en ocasions fins a la desembocadura del riu Ebre (Tortosa). Per al transport de la fusta es construien rais: una sèrie de troncs lligats amb cordes.

El rai estava  format per tres, quatre o cinc trams de troncs, segons el cabal del riu. A més cabal el rais menys trams,  ja que es feia molt difícil conduir-los. La temporada dels raiers solia durar de primers de maig a finals d’octubre aproximadament, coincidint amb el desgel.

Els raiers baixaven el riu Segre  aproximadament en tres hores des d’Oliana fins a Pons. De Pons a Lleida els costava un dia i mig, depenent del cabal. En el cas del riu Noguera Pallaresa tardaven un dia i mig de l’Escaló a la Pobla de Segur, i de la Pobla de Segur a Lleida un parell de dies amb bones aigües.

Amb  la construcció de preses al llarg del transcurs dels rius Noguera Pallaresa i Segre, va dificultar la tasca dels raiers, els quals havien de desmuntar el rais i fer-los baixar per la presa, i una vegada la fusta estava baix, havien de tornar a construir els rais i seguir el transcurs del riu fins arribar al seu destí.

El 30 de novembre de 1912 es comença a construir el canal de Seròs, que agafaria 60m3/s de l’aigua del Segre, a la part alta de la Mitjana. Per agafar aquesta aigua es va haver de construir paral·lelament la presa de la mitjana, la qual representava una altra barrera per als raiers en el seu pas per Lleida. En aquesta presa, tenint en compte als raiers en el moment de la seva construcció, es va fer un pas per als rais a la part dreta de les seves comportes, pas que era com una rampa en la qual lliscaven els rais fins a la part inferior de la presa. D’aquesta manera podien continuar el seu camí fins a Lleida sense tantes dificultats. Avui en dia aquesta construcció encara es pot observar, al costat de les comportes de regulació del 'aigua del canal de Seròs. (Veure plànol del Riu Segre)

Lleida era centre de primer ordre per a la recepció de raiers en fusta dels Pirineus catalans ja que més avall, sobretot a Tortosa, arribaven rais d’altres regions. Aquesta important ruta dels raiers va anar perdent pes econòmic paral·lelament a la substitució de l’eix fluvial per camins i carreteres.  La darrera baixada en rais es va fer l’any 1933.

Amb l’objectiu de mantenir en el record de tots aquest magnífic ofici, el 13 d’agost de 1972 dos raiers de Nargó, Ton Pujol i Albert Cases, ajudaren a dos pallaresos a reconstruir un rai, utilitzant les mateixes tècniques que abans. Aquets dos pallaresos realitzaren un recorregut des del bosc de Llania fins al Pont de Claverol per la Noguera Pallaresa.

L’any de 1983 per commemorar els cinquanta anys de l’ultima baixada pel Segre, els raiers van tornar a navegar pel seu riu, en un rai de tres tramades. Els raiers del Segre juntament amb el del Noguera Pallaresa van fer una baixada passant per Lleida dins dels marc de les XV Festes Pompeu Fabra.

 

Fonts:
INIESTA, M.; VILLARÓ, A.; FREIXA, C. (1991). Entre el bocs i lo riu hi passava vida. El temps dels rais. La Seu d'Urgell: Ajuntament de la Seu d'Urgell

ROCAFORT, C. (1912). Els Rayers: transport fluvial de la fusta en les comarques lleydatanes. Barcelona: L'Arenç

Per saber-n'hi més...

Enllaços relacionats amb els raiers:

Associació de raiers de la Noguera Pallaresa

El trasporte fluvial de la madera en España

Bloc dels raiers

Raiers del Coll de Nargó

Almadieros de Navarra

Associació Internacional de Raiers

Raiers

Font: Blog fotos antigues Lleida

Inici

6- La Barca d'en Tòfol, el Xoperal d'en Tòfol i el Pont del Boc

En Tòfol era un personatge popular de principis de segle XX conegut per la seva barca de 6 m. d’eslora amb la qual la gent travessava el riu. La barca d’en Tòfol connectava la partida de Rufea amb el terme d’Albatàrrec (més avall de l’actual pont de l’AVE), i el conegut propietari també la feia servir per pescar a les tolles entre Albatàrrec i Lleida.

Actualment, al camí vell d'Albatàrrec (veure plànol), es troba una àera de lleure anomenada "El xoperal d’en Tòfol " en memòria d'aquest famos barquer, tot i que aquest operava una mica més amunt (probablement a l’alçada dels instituts).

"El xoperal d’en Tòfol" es va fer gràcies a la iniciativa dels veïns i veïnes de Copa d’Or i Sot de Fontanet amb la col·laboració dels professors i alumnes del col·legi Pràctiques II. L’any 1992 aquests decidiren crear aquest  espai lúdic per fer-hi aplecs, en un punt on havia estat fins aleshres degradat. El xoperal és una zona de descans per tota aquella gent que gaudeix del Camí Natural del Riu Segre, just a tocar de la passarel·la de fusta de Rufea.

Prop d'aquest indret es pot trobar altres elements de valor patrimonial, com són la Sèquia de Torres, el Torrent o Clamor de la Femosa, el camí vell de Tortosa (actualment anomenat camí d’Albatàrrec), i el Pont de Boc. Aquest últim data del segle XVI, i és recordat per haver estat una zona de reunió de bruixes. Josep Lladonosa ens relata en el seu llibreHistòria de la ciutat de Lleida” com, l’any 1627, diverses dones de Lleida foren acusades d’adoradores de Satanàs, en la figura del Boc. L’autor explica que es reunien al planell de Gardeny o al riu Femosa, vora Artesa de Lleida, “al pont apel·lat del Boc de Biterna”.

la barca d’en tòfol

L'actual Xoperal del Tòfol

Foto: Natàlia Buira

Inici

7- L'areny major i el Mercat del Bestiar

Els arenys eren espais riberencs inundables que acumulaven sorra transportada per les freqüents avingudes i riuades, al llit dels  trams mig i baixos del riu. Eren zones arenoses on no s’hi podia construir, i la poca vegetació de ribera que hi creixia s'acostumava a talar per a fer llenya.

A Lleida i Balaguer els arenys eren espais d’ús comunal i públic; s’hi feia la bugada, s’utilitzava com a àrea de pastura per al bestiar gros (vaques i mules) i menut (ovelles i cabres).

l’areny de la fusta de Lleida hi arribaven els raiers per proveïr les serradores. A més, en les partides properes al riu, els marges de les mitjanes procuraven molts dels materials necessaris per a la construcció de les torres, cabanes i coberts (la grava, la fusta per a bigues i marcs, la canya per a muntar els coberts, o el fang per elaborar toves i tapials). Existia la figura de l’arenaire, encarregat de purgar l’arena extreta per al seu ús a la construcció. De fet, a la partida de Grenyana, totes les torres disposaven d’un sorral on es dipositava l’arena per quan feia falta.

El riu i els seus arenys o terrasses han estat des de sempre els espais escollits per a les celebracions. A l’areny major del Segre,areny del pont, hi tenia lloc la primera fira lleidatana de la qual es té constància, autoritzada per Jaume I el Conqueridor el 23 d’agost de 1232. Aquest areny era un terreny espaiós i lliure d’obstacles situat al davant dels Camps Elisis, però a l’altre costat del riu, més o menys al nivell de La Llotja. Fins a principis de segle XX va ser una exclusiva fira de bestiar on els ramaders de la província de Lleida i de l’Aragó hi portaven els animals per vendre’ls. Per tal d’afavorir l’afluència de gent d’altres municipis durant els dies que durava la fira, el rei concedia facilitats als concurrents; no es feia pagar per travessar el pont del riu, estava assegurada la protecció de les mercaderies, els assistents no podien ser  detinguts ni encarcerats, (excepte en cas d’homicidi), i es duien a terme accions reials contra els malfactors i pertorbadors de la pau social.

La Fira l’any 1955 es trasllada als Camps Elisis i es transforma en una exposició de maquinaria agrícola i productes agropecuaris. La Fira de Sant Miquel en l’actualitat es una de les mes importants a nivell estatal.

Font: "El riu Segre: la memória d'un riu" exposició itinerant (2010). L'exposició organitzada per l'Ateneu Popular, L'Associació de Veïns de grenyana, L'Assiciació Amics el Xop i L'Associació de veïns de Butseni, en col·laboració amb lleida Ambiental, el Museu de l'Aigua i la Peria.

http://www.ateneulleida.cat/destacats/lexposicio-el-segre-memoria-dun-riu-ara-disponible-en-linia

L’areny major

Font: Blog fotos antigues Lleida

Inici

8- Torrent de la Femosa

El torrent de la Femosa es un curs natural de la  xarxa hidràulica del riu Segre. Neix a la serra de Tallat, tot i que les fonts enciclopèdiques situen el seu naixement al terme de Vinaixa. Des dels seus orígens fins a la seva desembocadura creua les comarques de les Garrigues i el Segrià, així com els municipis de l’Espluga Calva, els Omellons, la Floresta, les Borges Blanques, Juneda, Puigverd de Lleida, Artesa de Lleida i Lleida.

Durant tot el seu recorregut reb diferents noms, com ara  Fondo del Trull, Barranc de Trull o dels Diumenges i Calba Rinet. No pren el seu nom com a tal fins que aquest no es troba a la plana d’Urgell, al terme de les Borges Blanques.

La Femosa s’encarrega del drenatge de la comarca. Si bé no té a nivell geogràfic i popular la categoria de riu, disposa d’una superfície de conca i una longitud respectable.

Durant el transcurs dels seus 45Km de longitud rep aportacions d’aigua de procedència diversa:

-  aports per part de la pluja

-  abocament d’aigües negres o residuals de les poblacions per les que passa

-  les aigües de reg que arriben per percolació

-  desguassos de les sèquies (ex. Sèquia de Fontanet) , provinents de les aigües de reg del Canal d’Urgell

Al llarg de la seva història tenim constància que les aigües de la Femosa s’han fet servir:

-   Per a ús domèstic

-   Com a força motriu, bàsicament per molins de fariners

-   Com a aigua de reg

Durant el transcurs dels anys ha sigut una font d’aigua per a les civilitzacions que han viscut pels seus voltats, com així demostren la quantitat de jaciments arqueològics trobats dins de la seva conca, es podia considerar com una  font de vida per als nadius, els quals regaven les seves hortes. Aquesta utilització de l’aigua per regar va provocar, durant tot el seu curs mig i baix, la construcció de “peixeres” o “recloses” per elevar el nivell d’aigua i així poder conduir-la per les sèquies fins a les hortes i cases.

Font: GALLART i FERNANDEZ, J.; MIRi LLAURADÓ, A. (1984). Dos jaciments neolítics de la Vall de la Femosa (El Segrià- Les Garrigues). Lleida: Institud d'Estudis Ilerdencs.

torrent femosa

Foto: Lluís González

Inici

9- Clamors

Les clamors són un element característic de zones de grans regadius. Tot i que el seu origen és natural,  s'han anat antropitzant.

Antigament s’anomenava clamor a tot tipus de corrent d’aigua, com els barrancs o els rierols, formats per les pluges torrencials i violentes. El nom de clamor, evocava el soroll que generaven aquestes corrents d’aigua durant els períodes de pluja.

 

Actualment les clamors són ramals profunds d’una sèquia de l’horta, els quals recullen  les aigües  sobrants dels de regs, i de la pluja. Puntualment aquestes aigües sobrants s'aprofiten per regar zones més baixes.

En alguns casos les clamors recullen  aigües residuals de núclis urbans (petites poblacions) per ser conduïdes fins al riu.

Inici

9.1- Clamor de les Canals

 

La Clamor de les Canals, la qua la superfície de la seva conca afecta a 129,51km2, té un curs principal de 41,13 km.  Dins el terme municipal de Lleida, rep les aigües sobrants de la clamor de la Moradilla, dins a la partida de Moradilla. A continuació  travessa les partides de les Canals, Polígon industrial del Segre, i Fontanet, i desemboca al Segre, dins  la partida de Grenyana, a l’altura de les comportes de la Canadenca, al marge esquerre del riu.

La clamor de les Canals, anys enrere recollia també les aigües residuals provinent del polígon industrial del Segre, fins que es va construir una conducció de desgüàs d'aquestes aigües al col·lector principal del clavegueream de la ciutat.

Clamor del canal

Foto: Lluís González

Inici

9.2- Clamor de les Planes

La clamor de les planes  travessa el barri de Pardinyes per l’interior de la Mitjana i desemboca al riu Segre, al nivell de les comportes de la Canadenca, al marge dret del riu. Recull les aigües de reg dels camps de conreu de la zona est de Lleida, i també algun desguàs de les aigües residuals dels nuclis urbans més propers. Presenta vegetació arbòria i arbustiva abundant, i es utilitzada per els piragüistes per accedir al riu, a partir d'un petit embarcador ubicat darrera la zona de la petanca del barri de Pardinyes.

clamor de les planes

Inici

9.3- Clamor del Bosc

La clamor del Bosc naix a la Partida de Vallcalent, travessa les partides de la Mariola i Rufea, i desemboca al riu Segre a la Partida de Butsènit, al marge dret del riu.

La clamor, quan deixa la partida de la Mariola, en el punt on travessa la carretera N-II, es divideix en dos cursos: la Clamor gran i la Clamor petita. Aquesta divisió permet regar les partides de Rufea i de Butsenit.

La clamor petita rega "zona alta " de la partida de Rufea (sota les vies del tren d’alta velocitat). Part de l’aigua que porta va a parar al riu Segre i l’altra torna a enllaçar amb la clamor gran.

La clamor gran es divideix en diversos ramals i rega tota la zona restant de la partida de Rufea i de Butsenit. Durant tot el seu recorregut hi ha ramals que desemboquen al riu Segre tot i que el ramal principal desemboca a una resclosa situada a la partida de Butsenit.

Als anys 70 es va començar a "entubar" i actualment ens trobem amb que pràcticament el 99% de la clamor està soterrada, i només queden alguns punts testimonials de la seva presència, de gran valor paisatgístic i patrimonial.

Clamor del bosc

Foto: Lluis González

Inici

10-  La canalització del riu Segre al seu pas per la ciutat. La Banqueta

Lleida al llarg de la seva història ha patit nombroses riuades les quals han provocat desperfectes tant als ponts, al barri de cap-pont,  com a les cases més properes al riu. On avui trobem l'Avinguda de Blondel i el mur de la Banqueta, en cada riuada el riu es desbordava en aquell punt.

Ja en els segles XV i part del XVI l’ajuntament es comença a plantejar la possibilitat de construir un mur o una banqueta al marge dret del riu, de protecció per a les riuades.

A principis del segle XVII la Paeria va contractar al mestre Jaume Vidal Toulousse, per al disseny d'un mur de contenció, i es van iniciar les obres. Donat  que la Paeria no tenia  prou diners per pagar tota l’obra de cimentació, les obres van quedar innacabades. Unes riuades a principis del segle XVII van causar danys a l’obra del mur.

Posteriorment al 1640 durant  la guerra dels Segadors es va aturar completament les obres.

A principis del segle XVIII  l’ajuntament tornà a reprendre el projecte de canalització del Segre, però de nou la guerra de Successió torna a paralitzar les obres.

No és fins a finals del segle XVIII, amb l’arribada  de Luis Blondel, polític del corregiment de Lleida (1786-1794), que finalment s'acaba la construcció del mur, de longitud uns  500 m des del pont Major, aigües avall. Tot i que en uns inicis el  mur va ser anomenat "la Banqueta", a partir del segle XIX,  va passar a dir-se avinguda Blondel, en commemoració al marques de Blondel.

Actualment  el carrer de Blondel s'esten des del pont Major (Pont Vell) fina al pont de la Universitat. A la zona de baix del mur, la Paeria ha acondicionat un nou passeig enjardinat de 21.000 m2 amb zones de gespa, arbres i heura (2011).

 

El mur del marge esquerre del riu

L'any 1982 la riuada que va assetjar el marge esquerre de la ciutat , va provocar que la Paeria decidís  construir un mur al marge esquerre del riu, i canalitzar i ordenar l'espai de riu al seu pas per la ciutat, el llit del qual es trobava en molt mal estat, amb un bosc de ribera degradat i convertit en abocador. Per tant,  a més de l'objectiu de protegir la ciutat de possibles riuades, l'obra pretenia recuperar un espai, el parc urbà del Riu Segre, i apropar a la població de Lleida al riu Segre, que durant més de mig segle l’havia oblidat.

El parc urbà del Segre es va finalitzar l’any 1995. Les obres comprenen un tram urbà de 2700 m i un rural de 300m de longitud, des de la presa de la Canadenca fins l’Estació Depuradora d’Aigües Residuals de Lleida.

Actualemnt la  canalització del riu Segre (Parc fluvial del Segre) té una capacitat  de fins a 3.500 m3/s.

 

Inici

11- El riu Noguerola

El riu Noguerola és un afluent del riu Segre ben proper i profundament vinculat amb la nostra ciutat.

Neix al terme municipal d’Alpicat, a l’altiplà de la Cerdera. Entra al terme de Lleida per la partida de Marimunt i rodeja el turó de la Seu Vella fins a desembocar al riu Segre, a l’alçada de l’Avinguda del Segre.

El riu Noguerola té una longitud aproximada d’uns 10 km i una superfície de conca de 76 km2(71km2 de conca és de regadiu i 5km2 és de secà).

Originàriament el Noguerola dibuixava un meandre natural en la zona est de la ciutat abans de desembocar al Segre. Durant l’època medieval el tancament de la ciutat per la zona de llevant es va fer seguint el curs del riu Noguerola, el qual va representar un límit natural per l’expansió de la ciutat, i en especial els romans, li van donar molta  importància per les seves possibilitats defensives.

És a prop de l’antiga llera del riu Noguerola on es van construir les termes del carrer Cardenal Remolins. Les termes van esdevenir una institució fonamental en la societat romana i la seva proximitat als rius facilitava tant la captació d’aigua con la seva evacuació. Durant l’època romana el Noguerola contava inclús amb un pont, que va quedar soterrat desprès de les obres d’entubament i sanejament.

Posteriorment durant l’època feudal a principis del segle XIII a la vora dels arenys del riu Noguerola i Segre es van situar les adoberies. Aquesta situació propera als rius era deguda a les necessitat de disposar d’aigua d’aquest petit complex industrial.

Actualment, el riu Noguerola entra a la ciutat entubat. Travessa els carrers Salmerón, Sant Ruf, Rambla Ferran, la plaça Mosén Cinto, Pi i Maragall i les vies del tren. Dintre de l’àrea per la que passa trobem edificis com l’estació de ferrocarril, l’Auditori, el carrer comercial Democràcia, les termes Romanes de Cardenal Remolins, les Adoberies i la antiga farinera Meta.

El riu Noguerola recull les aigües de la pluja i sobrants del reg de l’Horta, actuant com una clamor. En les darreres dècades s’havia anat convertint en una claveguera on s’abocaven les aigües residuals de les zones de creixement de la ciutat: Ciutat Jardí, Balàfia i l’entorn de la Rambla Ferran/Princep de Viana, així com en alguns carrers del barris de Secà i Pardinyes.

L’any 2010 l’Ajuntament va reconduir aquests vessaments incontrolats desconnectant les aigües residuals, col·lectors i escomeses que abocaven directament al riu Noguerola per reconduir-les a la xarxa de clavegueram municipal.

riu noguerola

Foto: Lluis González

Inici

Et destaquem...